Seriosament

“Que la vida iba en serio / uno lo empi­eza a com­pren­drer más tarde –como todos los jóvenes, / yo había venido a lle­varme la vida por delante”, deia Gil de Biedma al poema No vol­veré a ser joven. Quan és la vida la que t'atro­pe­lla te n'ado­nes, que la vida va seri­o­sa­ment. Cada per­sona, cada gene­ració, té algun moment en què ho comprèn. I no sol ser agra­da­ble. En l'aspecte col·lec­tiu, això ha pas­sat amb els recents fets tràgics de París. Ens hem sen­tit vul­ne­ra­bles (altra vegada), ens hem ado­nat (alguns, altra vegada) que no, que abans “enve­je­cer, morir, eran tan sólo las dimen­si­o­nes del tea­tro” i que ara és el cen­tre de l'esce­nari.

I què hem de fer, quan això passa? Reac­ci­o­nar ràpida­ment o reac­ci­o­nar bé? Millor, bé. I si pot ser, amb rapi­desa, també. Indi­vi­du­al­ment i col·lec­ti­va­ment. Es pot com­pren­dre, tot i no estar-hi d'acord, que el govern francès deci­deixi enviar els seus avi­ons a bom­bar­de­jar posi­ci­ons d'Estat Islàmic. És per neces­si­tat d'esce­ni­fi­car una reacció ràpida i con­tun­dent. Llàstima que, per exem­ple, no hi hagi hagut de França ni de tota la Unió Euro­pea la mateixa reacció ràpida i con­tun­dent quan el que entrava per les fron­te­res no era la mort, sinó els refu­gi­ats i els immi­grants que també en fugen. Volen que com­pren­guem l'estat de guerra d'ara, però que no els tin­guem en compte les inco­herències en estat de pau. Per si de cas, inten­tem man­te­nir el cri­teri per pen­sar per nosal­tres matei­xos i perquè no pen­sin per nosal­tres.

A mi, per exem­ple, no m'han de convèncer que això és una guerra. És la guerra, ens diuen. Però no hi ha una guerra. Hi ha mol­tes guer­res. Algu­nes són una men­tida colos­sal, com la que es va fer per reac­ci­o­nar als atemp­tats de l'11 de setem­bre de 2001. Fins i tot hi ha guer­res que s'hi pot estar a favor de fer-les estant en con­tra genèrica­ment de les guer­res. Com és el cas de la d'ara amb Estat Islàmic. Aquesta no hi ha cap altra manera que fer-la. Fer-la bé, coor­di­na­da­ment, sobre el ter­reny i fins a l'ani­qui­lació de l'ene­mic. Pot­ser mai com ara l'ene­mic no estava tan iden­ti­fi­cat i tan loca­lit­zat sobre el ter­ri­tori que han con­que­rit amb el ter­ror. No hi ha diàleg pos­si­ble. No hi ha nego­ci­ació pos­si­ble. I no hi ha bonisme pos­si­ble. Però s'ha de fer bé.

Per­dre la innocència, entrar a l'edat adulta, com ens deia Gil de Biedma en un altre sen­tit, és assu­mir la com­ple­xi­tat de la rea­li­tat i fer-hi front. Perquè la vida va seri­o­sa­ment. Hi podem estar d'acord, amb l'única con­dició que no ens enga­nyin (més). No tor­na­rem a ser joves.