Bèsties i humans

El fes­ti­val Tem­po­rada Alta amaga mol­tes sor­pre­ses, algu­nes de les quals són difícils de com­par­tir perquè, ful­gu­rants com són, dei­xen petja en la memòria de qui les ha vist però no es poden reco­ma­nar perquè ja s'han esvaït. No és el cas de Bèsties, l'última pro­ducció del Baró d'Evel, la com­pa­nyia de Blai Mateu i Cami­lle Decourtye que pro­posa un circ nou, atre­vit, fas­ci­nant i cap­ti­va­dor, on els ani­mals no hi són per fer bonic o per demos­trar habi­li­tats sinó que par­ti­ci­pen de l'espec­ta­cle com a pro­ta­go­nis­tes, amb tanta inten­si­tat dramàtica com la dels humans –pallas­sos, acròbates, músics, balla­rins i con­tor­si­o­nis­tes– que els acom­pa­nyen. Bèsties, produïda pel mateix Fes­ti­val i per un munt d'orga­nis­mes i tea­tres fran­ce­sos, es podrà veure el desem­bre al Mer­cat de les Flors. Si hi van en sor­ti­ran reno­vats, pot­ser plens d'inter­ro­gants, amb la satis­facció de qui ha per­ce­but el vol d'un ocell i en res­se­gueix el ras­tre, com si aquest fos real­ment visi­ble i no pas una il·lumi­nació o un miratge. A Bèsties hi ha res­sons de Bus­ter Kea­ton, de Totò i Paso­lini (per allò del corb que filo­sofa, però també per un magnífic clown italià, Piero Stei­ner), de Char­lie Rivel i de Pol­trona, de Dide­rot i Kun­dera, de les novel·les de viat­ges i de recerca de la balena blanca. Hi ha música i dansa en una com­bi­nació que tant s'acosta a la cerimònia tri­bal com a la lleu­ge­resa del movi­ment perquè sí. Hi ha olors, de palla, d'ani­ma­li­tat. Hi ha huma­nit­zació de la bèstia i bes­ti­a­lit­zació de l'home. Hi ha ager­ma­na­ment de les espècies, que com­par­tei­xen una aven­tura ignota, en una nar­ració que es cons­tru­eix a mesura que avança, sense guió pre­es­ta­blert. I, sobre­tot, hi ha una ele­vació del circ a la cate­go­ria de relat amb sen­tit, més enllà de l'auto­no­mia dels números, inte­grats el valor, l'habi­li­tat o la des­tresa en un dis­curs sobre el buit, sobre la neces­si­tat de córrer o de tro­bar un ama­ga­tall.