Por, ràbia, dignitat

Em fa arri­bar una col·lega una mos­tra de reflexió intel·lec­tual fran­cesa sobre l'estat d'excepció que està vivint el nos­tre país veí. És un peri­o­dista que a Le Figaro escriu sobre la soli­tud de França, tot i que ja ens arri­ben notícies de les pri­me­res mani­fes­ta­ci­ons britàniques de suport a la guerra que ha decla­rat Hollande i de la ronda de con­tac­tes que aquest està fent per impli­car altres grandíssi­mes potències (Rússia i els Estats Units ja hi han dit la seva, amb vari­ants sobre l'estratègia però amb la mateixa iden­ti­fi­cació del pro­blema), i entenc ales­ho­res que la soli­tud dol­guda dels fran­ce­sos es refe­reix a països com Espa­nya. Espa­nya, sovint atra­pada entre la cer­ti­tud del dolor que fa caure la guerra sobre l'esquena de la gent inno­cent i la també cer­ti­tud que el govern que hagi d'ento­mar la res­pon­sa­bi­li­tat política en la pro­ducció d'un atemp­tat després de no haver mogut fitxa en un de pri­mer patirà pit­jor des­gast que el de ser a l'opo­sició. Acu­sar sobre els cadàvers és tan fàcil! Espa­nya, on el beatífic bonisme no és sols el de l'esquerra naïf, sinó també el de la dreta acom­ple­xada, en cons­tant genu­flexió davant aque­lla esquerra que mai ha anat més enllà de cons­ta­tar evidències de manual: la guerra és una indústria que dóna men­jar a mol­tes boques; les fonts d'ener­gia no tenen pares o mares dolents als ulls de l'eco­no­mia, així que no farem fàstics a com­prar petroli a ISIS; la segu­re­tat és un negoci tant si el perill s'ha de pre­ve­nir com si s'ha de com­ba­tre. Entre tant pam­flet s'oblida, però, una veri­tat tre­menda i bàsica: els res­pon­sa­bles de les mas­sa­cres que suen ter­ror són els ter­ro­ris­tes; oi que volen la glòria per haver-ho fet? Doncs nosal­tres no som qui per detreure'ls la ignomínia. Res és de franc, i els bot­xins no poden ser vícti­mes, si no volem que les vícti­mes esde­vin­guin bot­xins.

I tan­ma­teix el dolent és esclau de la seva des­hu­ma­nit­zació. Qui mata per fer por té raons que a la majo­ria se'ns esca­pen: sigui per Al·là, per gau­dir de poder, per sen­tir-se inte­grat en una aven­tura colos­sal o per avor­ri­ment de nen mal­criat, el ter­ro­rista no sols vol la mort d'algú (a diferència de les morts que puguin cau­sar les guer­res sobre civils ali­ens a la con­tesa), ans també ater­rir la resta amb la impre­vi­si­bi­li­tat del seu acte, amb la manca de mise­ricòrdia del mínim avís. L'eterna pugna entre lli­ber­tat i segu­re­tat balla sobre la nos­tra por. Si optem per ser lliu­res, hau­rem de témer que el mal pugui fer de les seves en les esclet­xes dels drets; si optem per estar segurs, ens caldrà témer uns pode­ro­sos que ho seran més pel fet d'enge­gan­tir el seu poder en el con­trol. Tenim por, sí, és el que toca, perquè la vida és risc i sols no en té l'incons­ci­ent i qui ja és mort. Més por, però, com més ignorància, perquè la font de la mal­dat és la ignorància de l'íntim i con­tras­tat nexe de tota la huma­ni­tat. Però si de la con­fron­tació es nodreix la política, si la com­ple­men­ta­ri­e­tat sexual dóna la vida, si el con­trast de les opi­ni­ons educa i enfor­teix el nos­tre espe­rit, si tot és lluita i com­bat fins i tot con­tra el propi cos quan és carn de gimnàs o past dels virus, ¿com negar que en el ter­ror s'enfron­ten models de vida, civi­lit­za­ci­ons que es tro­ben en moments ben dife­rents dels seus recor­re­guts i fins i tot tàcti­ques con­tra­po­sa­des per gover­nar amb la por?

Ens fa ràbia tenir por; el mirall ens retorna una imatge poc digna. Els éssers indi­vi­du­als, més enllà del que facin els governs res­pon­sa­bles de la nos­tra inte­gri­tat, hem de ser capaços de cana­lit­zar la ràbia cap a l'acti­tud idònia. Aixe­cant el cap quan l'amenaça arriba, con­ti­nu­ant el pas­seig quan el soroll ambi­ent no és el quo­tidià. No hi ha millor res­posta a la por que la dig­ni­tat reei­xida ni que sigui amb les cros­ses per­ple­xes de la ràbia.