Records al viu

No us farà cap nosa que us conti els meus records al viu.

El catorze d'abril del trenta-u en Macià pro­cla­mava la República Cata­lana Inde­pen­dent que va durar un dia, l'endemà mateix arri­ba­ven tres paios de Madrid fent saber a l'Avi que si ens fèiem inde­pen­dents els fabri­cants de Ter­rassa i tota la mena es que­da­rien sense cli­en­tela. El Pre­si­dent va aflui­xar. Va morir aviat i va ser l'hora del Com­panys i el Ter­ra­de­llas.

En aques­tes vam tenir Esta­tut votat per Las Cor­tes i amb un ener­gu­men, Royo Vila­nova, que va cri­dar “Muera Cataluña y mierda para el Esta­tuto”.

Això va donar peu a José Anto­nio Primo de Ribera, el fun­da­dor de la Falange, a fer un gran elogi de Cata­lu­nya i dels cata­lans i que no podíem dir “muera Cataluña” que era un tros d'Espa­nya. Tan­ma­teix, va votar con­tra l'Esta­tut dient que si una regió espa­nyola volia sepa­rar-se no li donéssim un esta­tut que faria peri­llar la uni­tat sinó que la colles­sin més. Aquesta dita us expli­carà mol­tes coses d'ara.

Em va tocar la guerra. Cata­lu­nya no tenia remei, el Negrín era tan anti­ca­talà com el Franco, aquest va endo­ga­lar-nos, va res­pec­tar la indústria i així va afa­vo­rir la immi­gració. Men­tres­tant fou l'hora dau­rada de la cons­pi­ratòria amb uns comu­nis­tes pon­ti­fi­cant i els cata­la­nis­tes tit­llats de bur­ge­sos. No m'hi allargo.

Va arri­bar la som­ni­ada Tran­sición que de seguida ens féu enten­dre als cata­lans que mala­ment rai, mes­tre Suárez par­lant d'esta­tuts va par­lar del “cafè para todos”, fórmula molt sen­zi­lla per donar-nos a enten­dre qui es men­ja­ria el pollas­tre i que a nosal­tres ens toca­ria la car­ca­nada.

Amb l'aigua­bar­reig d'un esta­tut set­mesó on no reme­naríem els quar­tos perquè el Roca i els soci­a­lis­tes van renun­ciar a aquest dret.

Par­lant dels soci­a­lis­tes, asse­gu­ra­ven la pri­o­ri­tat de la qüestió social i deien que allà on hi havia aquesta justícia no hi havia pro­ble­mes naci­o­nals. S'hi van lluir posant l'exem­ple de Iugoslàvia.

I tom­bem pel senyor Rajoy del qual només puc dir que no entén res de fut­bol. Hi aplica sense con­tem­pla­ci­ons la teo­ria jose­an­to­ni­ana.

I entre nosal­tres dis­cu­tim per punye­tes.