El somriure de Soraya

El govern espa­nyol va sus­pen­dre l'auto­no­mia de Cata­lu­nya el 20 de novem­bre del 2015, just 40 anys després de la mort de Franco, i encara no ens n'hem assa­ben­tat. I la gran para­doxa és que el moment d'esplen­dor de l'inde­pen­den­tisme, la des­con­nexió emo­ci­o­nal d'Espa­nya, els som­riu­res als car­rers, la pugna per lide­rar-ho entre Mas i Jun­que­ras, entre els uns, els altres i els de més enllà, el ple­bis­cit diari, els debats apas­si­o­nats d'una Cata­lu­nya con­ver­tida en una gran tertúlia, han anat en paral·lel amb una silent, però per­sis­tent, feina de l'Estat, que ha anat lami­nant l'auto­no­mia cata­lana men­tre aquí estàvem ins­tal·lats en el rea­lisme màgic de sem­pre. El Par­la­ment ha votat l'inici de la inde­pendència i el pri­mer fet relle­vant ha sigut la con­nexió telemàtica amb el Punt Gene­ral d'Entrada de Fac­tu­res Electròniques de l'Admi­nis­tració Gene­ral de l'Estat. O sigui, hem votat la des­con­nexió i alhora ens hem con­nec­tat a l'Estat espa­nyol, que és qui con­ti­nua manant a Cata­lu­nya. I ara de manera humi­li­ant. El som­riure de Soraya el 27 de novem­bre, aquell som­riure de cara rodona i nas arro­man­gat, men­tre pro­cla­mava “Cata­lu­nya comença a com­plir”, és el som­riure de la humi­li­ació, el som­riure que hau­ria de que­dar-nos gra­vat. Perquè aquest sí que és un dia històric. El dia que l'Estat espa­nyol va humi­liar els cata­lans. Per molt que la humi­li­ació es vul­gui diri­gir a Mas, s'adreça als dos mili­ons que van votar inde­pendència i per­ju­dica a tots. El 27-N va ser el dia que l'Estat va humi­liar les clas­ses mit­ja­nes empo­bri­des que seguei­xen pagant la fac­tura de la crisi i que, a sobre, han de veure i sen­tir com els diuen que, només si es por­ten bé, rebran els seus pro­pis diners –i els hau­ran de tor­nar!– per poder man­te­nir l'estat del benes­tar. El som­riure de Soraya és la humi­li­ació més gran patida per Cata­lu­nya i aquí seguim ins­tal·lats en els matei­xos mals de sem­pre. Exac­ta­ment els de sem­pre.