Cop de cap a la CUP

La per­ple­xi­tat que pro­voca l'actual situ­ació política ens apropa al des­con­cert abso­lut. De la mateixa manera que des del 2007 la crisi econòmica no ha fet res més que empit­jo­rar, des del 2010 la presa de consciència dels cata­lans no ha fet res més que aug­men­tar. Però hem arri­bat a un cul-de-sac i no m'agrada gens la tensió política que s'ha des­en­ca­de­nat des del 27-S, que només fa que engrei­xar els argu­ments dels par­ti­da­ris de l'uni­o­nisme i l'espa­nyo­lisme més ranci, fins al punt que en les elec­ci­ons del 20 de desem­bre ens podem tro­bar que un par­tit com Ciu­ta­dans, que va néixer fa deu anys com a cavall de bata­lla d'un grup d'intel·lec­tu­als rebo­tats con­tra el naci­o­na­lisme català, esde­vin­gui, tot i no haver gover­nat res, una força deci­siva a l'Estat espa­nyol amb con­seqüències impre­vi­si­bles. Pen­sar que la inde­pendència només és qüestió de deso­bediència ins­ti­tu­ci­o­nal és anar amb el lliri a la mà o enca­mi­nar-se cap a un procés de rup­tura que no pre­sa­gia res de bo i que s'embru­ti­ria fins a límits insos­pi­tats. Estic d'acord amb els de la CUP que ningú és impres­cin­di­ble i que qüesti­o­nin la idoneïtat que el can­di­dat a pre­si­dent sigui l'Artur Mas, però no poden con­ti­nuar fent ban­dera del dog­ma­tisme assem­ble­ari, perquè els vots, que avui els fan tan cofois, vénen i se'n van amb la mateixa faci­li­tat amb què el vent bufa de tra­mun­tana o de mes­tral. Molts dels seus poten­ci­als votants ho van ser per fer cas d'aque­lla vella teo­ria de la com­pen­sació, per garan­tir l'equi­li­bri del procés cap a l'esquerra, amb el benentès que entre CDC, ERC i inde­pen­dents es cobria ja un espec­tre prou ampli. Un bon exem­ple serien els page­sos fran­ce­sos que quan les coses ana­ven més bé vota­ven el Par­tit Comu­nista per man­te­nir els equi­li­bris. A casa nos­tra fa falta tot­hom per asso­lir la força política necessària per avançar en el procés sobi­ra­nista que s'ha ende­gat. Ningú no hi sobra, ans al con­trari, i ator­gar-se la but­lla de vetar algú és un maxi­ma­lisme polític que no puc com­par­tir. Com­panys, cone­guts i salu­dats de la CUP, heu de fer un cop de cap i sor­tir d'aquest car­reró sense sor­tida en el qual ens hem ficat, perquè ens ha cos­tat molt arri­bar on som ara. Sem­pre va bé recor­dar Espriu: “A vega­des és neces­sari i forçós / que un home mori per un poble, / però mai no ha de morir tot un poble / per un home sol.”