Opinió

Entre Robinson i Merlí

És un repte apassionant que ens situa entre l'estil ‘profe borinot' que representa el Merlí televisiu i l'esforç d'un Robinson supervivent

A un pro­fes­sor se li dema­nen mol­tes coses, no només que edu­qui i ins­tru­eixi, sinó també que aten­gui els alum­nes segons la com­ple­xi­tat de l'entorn social. Ha de pro­cu­rar ser un bon tutor, un conei­xe­dor expert en la matèria que pretén ense­nyar i que actua com a fil­tre de selecció ava­lu­ant els conei­xe­ments i les acti­tuds dels alum­nes, a banda de la pròpia. També està com­promès amb la soci­e­tat, fins al punt que no hi ha “dia inter­na­ci­o­nal de” o mobi­lit­zació per alguna causa –sigui con­tra la violència de gènere, el bon ús de les noves tec­no­lo­gies, la pre­venció del bullying esco­lar, les cam­pa­nyes de reco­llida d'ali­ments, de roba, de taps, les mara­tons, les acti­vi­tats cul­tu­rals i tota una amal­gama de con­cur­sos diver­sos– que no li recla­min atenció. Ha d'estar al dia d'una infi­ni­tat d'acti­vi­tats per encer­tar en la tria, quan no s'hi sent obli­gat. En molts casos se'n fa res­pon­sa­ble perquè anhela la justícia social i creu que la cul­tura és la més impor­tant i revo­lu­cionària de totes les eines. Al pro­fes­sor se li demana tot això, i ja està bé, sem­pre que l'esforç recla­mat sigui cor­res­post pels altres res­pon­sa­bles edu­ca­tius: pares, ense­nya­ment i, per extensió, els mit­jans de comu­ni­cació que difo­nen deter­mi­nats models de vida.

Si en parlo és perquè sovint sento comen­ta­ris que són per emmar­car. Alguns em sem­blen magnífics, com els del peri­o­dista Car­les Cap­de­vila, que acos­tuma a trac­tar el tema amb un toc d'humor i de ten­dresa deli­cada; d'altres fan refle­xi­o­nar o des­col·loquen el per­so­nal. Un dia d'aquests, con­ver­sant amb una dona de mit­jana edat, mare d'un noi que fa pri­mer de bat­xi­lle­rat, de seguida em va iden­ti­fi­car, no pas perquè jo porti escrit a la cara que faig clas­ses a ado­les­cents, a més d'escriure. A l'ins­tant, va aparèixer una crítica con­tra l'ins­ti­tut on estu­dia el seu fill: segons ella, quan els alum­nes fan cam­pana, la direcció del cen­tre avisa els Mos­sos d'Esqua­dra, cosa que en una vila petita queda molt mala­ment. Sí, esclar, els estu­di­ants han fet cam­pana tota la vida i abans no pas­sava res d'això. O sí. Perquè segu­ra­ment a ningú se li acu­dia denun­ciar la direcció del cen­tre o els pro­fes­sors per negligència. Un altre exem­ple: un pare afirma que la seva filla està estres­sada per culpa dels deu­res. L'alumna en qüestió reco­neix que l'esgota can­viar de casa cada set­mana, ja que els pares estan sepa­rats. En aquest cas, el pro­blema se solu­ci­ona perquè can­vien les estratègies fami­li­ars. Són només anècdo­tes que exem­pli­fi­quen una mica la situ­ació.

Els pro­fes­sors som gent nor­mal i a vega­des també caiem en la crítica i la queixa, alguns cops rao­na­da­ment, d'altres no tant. Sigui com sigui, pares i pro­fes con­tribuïm a fer que el procés d'ense­nya­ment sigui més reei­xit o frus­trant. Un altre fac­tor és el sis­tema edu­ca­tiu. Ense­nyar demana esta­bi­li­tat, no pot ser que canviïn les lleis d'edu­cació cada vegada que es reso­len unes noves elec­ci­ons, amb una fri­vo­li­tat impres­si­o­nant. L'exem­ple de Finlàndia, que citem quan par­lem de bons resul­tats acadèmics, és molt clar: des dels anys setanta només s'han fet retocs poc sig­ni­fi­ca­tius a les lleis edu­ca­ti­ves. Un tema espinós és la subs­ti­tució de les huma­ni­tats per la tècnica. Fa apro­xi­ma­da­ment un mes, l'escrip­tora nord-ame­ri­cana Marilynne Robin­son, al CCBB de Bar­ce­lona, es mos­trava molt crítica amb la lami­nació de les huma­ni­tats en el sis­tema edu­ca­tiu. La Lomce reta­lla hores d'assig­na­tu­res com la filo­so­fia al bat­xi­lle­rat. S'ha res­ca­tat “cul­tura i valors ètics” a l'ESO, això sí, i s'ofe­reix la matèria d'empre­ne­do­ria. És clar que calen empre­ne­dors i que millori la for­mació pro­fes­si­o­nal dels joves. Tan clar com el fet que pares i pro­fes­sors hem de fer pinya davant del repte d'edu­car.

L'experiència de trac­tar amb ado­les­cents t'ense­nya moltíssim sobre la vida. És un repte apas­si­o­nant que ens situa entre l'estil profe bori­not que repre­senta el Merlí tele­vi­siu i l'esforç d'un Robin­son super­vi­vent. I si edu­car en lli­ber­tat ja és ben difícil, ara només fal­tava que els mes­tres fran­ce­sos siguin l'objec­tiu dels giha­dis­tes. De nou, l'ense­nya­ment ens uneix.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia