Per Nadal, demaneu l'Amnistia

Algun dia, quan la remor hagi pas­sat i els tam­bors de guerra dei­xin pas al ple domini de la Terra per les clas­ses mit­ja­nes, i quan els líders i els seus adlàters de la des­trucció del món tin­guin la gen­ti­lesa de cedir la pre­ferència a l'home del car­rer i a la gent cor­rent, si és que aquest “algun dia” tal vegada s'esdevé, ales­ho­res, amb les mans bru­tes de la feina, ens asseu­rem a taula per par­lar de Jordi Pujol i Soley. Vaja, esti­mat lec­tor, que a mi em sem­bla que Pujol no és un delinqüent econòmic i fis­cal i no es mereix l'ana­tema de tot­hom. I m'agra­da­ria pen­sar, i de fet ho penso, que més gent és del parer que no hem d'accep­tar el lin­xa­ment de la mul­ti­tud con­tra un home sol.

En la història uni­ver­sal hi ha exem­ples a manta de patums amb incomp­ta­bles morts a l'armari que for­men part de l'àlbum de mites. Per­so­nes que han estat mag­ni­fi­ca­des i s'han con­ver­tit en model o pro­to­tip de les ges­tes històriques de cadas­cuna de les naci­ons. N'hi ha a tot el món i de totes les èpoques, d'Ori­ent a Occi­dent i des de l'edat mit­jana i abans fins a l'edat moderna i la con­tem­porània. Per­so­nes que, a més de gua­nyar-se la fama pròpia a canvi del mar­ti­ro­logi dels altres, sovint han fet for­tuna a par­tir dels botins aga­fats com a pro­fit de les victòries en mani­o­bres reei­xi­des. I la fama i for­tuna d'aques­tes per­so­nes, for­ja­do­res d'impe­ris, races o ide­o­lo­gies, són accep­ta­des sense el con­sol de la crítica.

Apun­tar-se a cen­su­rar la con­ducta de Pujol és un acte reflex de la soci­e­tat i, pro­ba­ble­ment, la manera més fàcil i sen­zi­lla de què dis­posa la soci­e­tat mateixa per nete­jar-se la consciència. Com feia l'antic poble d'Israel, Pujol és el boc emis­sari a qui s'impu­ten els torts dels altres. És el mal­vat i l'odiós. Així, la Cata­lu­nya dels temps que cor­ren, en lloc de reac­ci­o­nar de forma raci­o­nal i lògica, ho fa d'acord amb les direc­ci­ons de la reli­gi­o­si­tat i la màgia. A banda que, en matèria andor­rana (que cadascú faci inven­tari de les cor­rup­te­les fami­li­ars), no es pot acor­ra­lar un home sol quan “Tots som Pujol”.