La porta del cel

Coin­ci­dint amb l'estrena d'una pel·lícula des­ti­nada a reben­tar les taqui­lles, surt en Blu-ray l'edició res­tau­rada d'una que s'hi va esta­ve­llar. La porta del cel, que Mic­hael Cimino va diri­gir el 1981 i que va por­tar la Uni­ted Artists a fer fallida, torna amb els 216 minuts del metratge ori­gi­nal i l'esplen­di­desa dels colors de Wyo­ming res­pec­tada foto­grama a foto­grama. L'edició inclou una interes­sant xer­rada de Cimino amb motiu del premi honorífic con­ce­dit enguany pel fes­ti­val de Locarno. Ja no és el Cimino que recordàvem, amb pan­xeta salu­da­ble i papada abun­dant, sinó un ésser humà dife­rent, cas­ti­gat pel pas del temps i qui sap si sotmès a un canvi de sexe, segons rumors segu­ra­ment malin­ten­ci­o­nats que ell no s'ha pre­o­cu­pat mai de des­men­tir. Hi ha alguna cosa ater­ri­dora en l'aspecte que des­co­brei­xes en aquesta lle­genda viva i maleïda de Holywood. La fra­gi­li­tat d'haver pas­sat pot­ser per una malal­tia incon­fes­sa­ble, la cer­tesa d'haver estat en les matei­xes mans del cirurgià plàstic que va ope­rar a Mickey Rourke.

Però rere l'aspecte hi ha el talent, l'experiència, la rebel·lia, la savi­esa del mal­trac­tat, incomprès i asfi­xiat cre­a­dor que sens dubte hau­ria pogut sig­nar més obres mes­tres a part d'El Caçador i La porta del cel. I, per damunt de tot, hi ha també la luci­desa d'una per­sona que va patir la ferot­gia d'uns crítics cecs i igno­rants capaços d'acu­sar-lo de ser un reac­ci­o­nari per haver fil­mat El Caçador i, alhora, de ser un comu­nista per haver fil­mat La porta del cel. És escol­tant-lo durant aques­tes dues hores de con­versa amb el públic de Locarno quan entens que, sobre­tot, Cimino era i és un paci­fista con­vençut que sem­pre ens ha vol­gut par­lar de les feri­des de les guer­res. De les feri­des de la carn però també de l'ànima, sem­pre més difícils de curar. “Les guer­res mai són sim­ples i sem­pre són una boge­ria –afirma Cimino abans que el públic l'aplau­deixi–. Una boge­ria cre­ada pels vells men­tre els joves en paguen el preu. Ja n'hi ha prou, cal que la joven­tut es torni a alçar per dir-los a tots aquests vells de cabells blancs que ja no estan dis­po­sats a morir per ells.” Qui sap, pot­ser algun dia aquest gran direc­tor es tor­narà a posar al front d'un altre film d'èxit, una pel·lícula que li torni a fer justícia i ens recordi que les por­tes del cel sem­pre estan sem­bra­des de gent que era massa jove per morir.