L'Espanya anticatalana

És habi­tual i com­pren­si­ble que els nos­tres diri­gents més sig­ni­fi­ca­tius atri­bu­ei­xin a l'“Estat espa­nyol” la inces­sant acció política con­tra Cata­lu­nya, és a dir, que en facin res­pon­sa­bles el govern i les altes ins­ti­tu­ci­ons de la monar­quia, entre les quals ocupa un lloc d'honor el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal. Defu­gen, doncs, refe­rir-se a “Espa­nya”, amb el propòsit benin­ten­ci­o­nat de dis­tin­gir entre aquest con­cepte i el d'“Estat-govern”.

Si real­ment això res­pongués a la rea­li­tat, vol­dria dir que la pre­gona ani­mad­versió con­tra Cata­lu­nya no hau­ria arre­lat en tots els àmbits de la vida social, cul­tu­ral i mediàtica, i que seria atribuïble només a la classe diri­gent espa­nyola, la qual cosa fóra molt menys greu.

Per poca infor­mació que tin­guin els ciu­ta­dans de Cata­lu­nya; per poca estona que dedi­quin a escol­tar les ràdios, a veure les tele­vi­si­ons i a lle­gir els dia­ris espa­nyols; per poc que hagin tin­gut ocasió de viat­jar per Espa­nya, sabran que el sen­ti­ment anti­ca­talà ha arre­lat amb força en tots els racons penin­su­lars i en tots els sec­tors soci­als.

Exis­teix un sol par­tit espa­nyol que sigui favo­ra­ble al dret de Cata­lu­nya a deci­dir lliu­re­ment, pacífica­ment i democràtica­ment el seu futur? No n'hi ha cap, perquè àdhuc aquells que par­len tram­po­sa­ment del dret de Cata­lu­nya a fer un referèndum, supe­di­ten aquest dret a con­di­ci­ons que saben impos­si­bles, com ho són l'acord amb l'Estat i la reforma de la Cons­ti­tució. Aquells que volen alleu­jar la seva mala consciència en aquesta qüestió arri­ben a par­lar de fede­ra­lisme, sabent que, a Espa­nya, no n'hi ha de fede­ra­lis­tes, i per des­comp­tat, mai refe­rint-se a un fede­ra­lisme asimètric.

Hi ha en tot el ter­ri­tori de l'Estat un sol mitjà de comu­ni­cació que no faci una des­pi­e­tada, insis­tent i bruta cam­pa­nya con­tra les aspi­ra­ci­ons cata­la­nes? No n'hi ha ni un. Hi ha en el món intel·lec­tual, cul­tu­ral, uni­ver­si­tari un grup sig­ni­fi­ca­tiu de per­so­nes que s'hagi mani­fes­tat explícita­ment res­pectuós amb el dret dels cata­lans a deci­dir el seu futur? No exis­teix. Ni entre la gent d'esquer­res que va ser anti­fran­quista i és demòcrata a l'espa­nyola, ni entre la gent de cen­tre ni la de dreta. Algú ha lle­git algun mani­fest d'artis­tes, de catedràtics o d'escrip­tors que sigui favo­ra­ble a l'esmen­tat dret a deci­dir dels cata­lans? La res­posta és no.

Algun català ha aga­fat mai un taxi a
la capi­tal d'Espa­nya en què el taxista, en sen­tir par­lar català als cli­ents, no hagi reac­ci­o­nat amb menys­preu o que, com a mínim, s'hagi mani­fes­tat tole­rant amb una supo­sada volun­tat inde­pen­den­tista del pas­satge? Em diuen que no.

Per tant, de la mateixa manera que els his­to­ri­a­dors par­lem avui de la Grècia clàssica, de l'Angla­terra vic­to­ri­ana, de la Itàlia renai­xen­tista, de la França revo­lu­cionària o de l'Espa­nya fran­quista, els his­to­ri­a­dors del futur, en estu­diar la rea­li­tat espa­nyola dels nos­tres dies, i en cer­car-ne el prin­ci­pal ele­ment iden­ti­tari, hau­ran de par­lar de l'Espa­nya anti­ca­ta­lana, com una sube­tapa de la seva història con­tem­porània.

Així, l'anti­ca­ta­la­nisme és el gran pro­jecte naci­o­nal espa­nyol d'aquests ini­cis del segle XXI; és el fac­tor cohe­si­o­na­dor més sòlid de la soci­e­tat espa­nyola. L'anti­ca­ta­la­nisme ha omplert de sen­tit una soci­e­tat sense pro­jecte col·lec­tiu engres­ca­dor, que va fent la viu viu sota el medi­o­cre cab­di­llatge polític dels líders dels grans par­tits de l'Estat. L'“Espa­nya con­tra Cata­lu­nya”, doncs, està més viva que mai, pesi a qui pesi. Segu­ra­ment a aquells que no paren de fomen­tar el sen­ti­ment anti­ca­talà. Pobra Espa­nya! Una vegada més: “Adéu, Espa­nya.” I un desig: que en la distància retro­bem l'har­mo­nia i l'esti­mació que l'estar junts ha fet impos­si­ble.