Intempèrie

Més d'un milió de refu­gi­ats han entrat a Europa durant el 2015, segons les dades de l'OIM. La crisi de Síria ha estat la més recent, mediàtica i iden­ti­fi­ca­ble de les cri­sis que por­ten la huma­ni­tat a sor­tir a la intempèrie i aban­do­nar-ho tot per bus­car men­jar, segu­re­tat, aven­tura, feli­ci­tat o una mínima opor­tu­ni­tat de super­vivència. En diem flu­xos migra­to­ris perquè resulta més fàcil pen­sar el món com un cos esta­ble amb líquids que cir­cu­len en silenci per les artèries i els tei­xits de l'eco­no­mia i la política mun­di­als, en lloc de posar-hi el micros­copi i des­co­brir un nen mort en un platja, uns joves dalt d'una tanca de fil­ferro plena de pun­xes o un home a qui una peri­o­dista fa la tra­veta men­tre fuig de la poli­cia. Els flu­xos són flu­xos i no fan soroll, ni s'amun­te­guen a les fron­te­res ni nave­guen en bots amb els nadons tre­mo­lant als braços. Després d'ana­lit­zar els flu­xos, ens podem treure els guants, ren­tar-nos les mans amb sabó desin­fec­tant i eme­tre alguna opinió rao­nada que ens aixo­plu­gui la consciència.

La intempèrie, però, s'ha ins­tal·lat arreu. Atu­rats de llarga durada, tre­ba­lla­dors empo­brits i joves que dei­xen l'aixo­plug de casa nos­tra per bus­car-se lluny un futur millor. Fins i tot les elec­ci­ons estan dei­xant par­la­ments i governs de països fins ara forts a la intempèrie. França se les ha de veure amb les pun­xes de la ultra­dreta esquinçant la seva pell repu­bli­cana, a Espa­nya el des­gast del règim obli­garà ara Rajoy a tas­tar en ell mateix la pre­ca­ri­e­tat labo­ral i exis­ten­cial dels seus súbdits amb una legis­la­tura amb risc cons­tant de des­no­na­ment, i al nos­tre país el procés ha que­dat a la intempèrie, amb les con­tra­dic­ci­ons tàcti­ques i estratègiques a la vista i amun­te­ga­des en una votació d'inves­ti­dura.

Quan sor­tim de la zona de con­fort, ja sigui a la força o per bus­car la feli­ci­tat, que­dem a la intempèrie, la vida s'acce­lera, la pell s'omple de carícies o cica­trius i ens tren­quen el cor o bé en tren­quem nosal­tres. Europa està sor­tint, a la força, de la zona de con­fort en què vivia i torna a la remor de la història.

Diuen els científics que els astres i pla­ne­tes eme­ten soroll: ones de ràdio de dife­rents freqüències que sur­ten a l'espai sense que ningú les pugui sen­tir. La de la Terra deu ser la remor dels som­nis i de les espe­ran­ces que es mouen d'un indret a l'altre, d'un con­ti­nent a l'altre, des que el pla­neta va començar a girar en la intempèrie de l'espai.