Megàlits de l'Alt Empordà

Molts saben que un men­hir –la pedra fita dels page­sos– és un gran roc dret plan­tat fa uns milers d'anys pels nos­tres ances­tres. Però ja van més escas­sos els que estan al cor­rent que men­hir ve del bretó, llen­gua rao­na­ble­ment fotuda: men, que vol dir pedra, i hir, que vol dir llarga, ‘pedra llarga', doncs. Ara és ben fàcil ser sabe­dor d'aquesta i d'altres curi­o­si­tats del mega­li­tisme comar­cal acce­dint al Mega­li­tica.cat que ens han rega­lat les asso­ci­a­ci­ons cul­tu­rals Via Pirena i l'Ins­ti­tut d'Estu­dis Empor­da­ne­sos. Més coses que ens ense­nya aquesta Megalítica. Sem­bla que els men­hirs tenien la funció de mar­car el ter­ri­tori –d'aquí enllà, per a la tribu d'en Pere; d'aquí ençà, per a la d'en Beren­guera–; de fixar un lloc de tro­bada, un espai per cele­brar trac­tes matri­mo­ni­als o com­me­mo­ra­ci­ons –fa deu llu­nes els d'en Beren­guera vam ato­nyi­nar els d'en Pere–; o, con­cre­ta­ment els de l'Albera, per mar­car el lloc d'algun ritual apro­xi­ma­da­ment religiós; la poste­rior brui­xe­ria –Llers i Fages, i Palau-saver­dera i Gui­lla­met ens ho han recor­dat– n'hau­ria pres el relleu apro­fi­tant el tel·lurisme del men­hir. Ara: res no ens diuen aquests experts de la creença popu­lar que con­si­dera els men­hirs símbol i pro­clama del para­digma (ei, que és moda!) fal·locràtic que, quan els van cla­var, devia estar en fase embrionària. Una altra: els que han viat­jat per Angla­terra pot­ser recor­den Sto­ne­henge, el fas­ci­nant cer­cle petri, imant d'ocul­tis­tes; ara: saben que aque­lla apo­te­osi lítica és un crom­lec? I que, més petit, a la Jon­quera n'hi ha un de ben eixe­rit? Tam­poc no és per pre­su­mir-ne gaire, ni a l'Empordà ni al com­tat de Wilts­hire: men­tre a Occi­dent plantàvem un rodal de pedro­tes dre­tes, els egip­cis feien piràmides oidà de gros­ses i ben escai­ra­des. Però el rei de la pedra neolítica és el dol­men –en bretó taol, taula, i men, pedra, ‘taula de pedra'– i les seves vari­e­tats; d'una, l'ano­me­nada “gale­ria cata­lana”, no en tenim cap, infausts de nosal­tres!, de con­ser­vada al parc temàtic megalític que és l'Albera. Els que tenim, dòlmens cor­rents, eren usats com a cemen­ti­ris tri­bals: cre­ma­ven el cadàver i els ossos gros­sos que que­da­ven eren sebo­llits en el tosc túmul. I encara no hem par­lat de les ins­cul­tu­res (gra­vats), les pedres oscil·lants..., tot a tocar de casa i de gran interès. Lle­gei­xin la interes­sant Guia del mega­li­tisme de l'Alt Empordà de Vicenç Armangué i entrin a l'esplèndid web esmen­tat, que, amb mapes interac­tius, els posa­ran al dia de totes les des­co­ber­tes en aquest espai que mor al mar del cap de Creus.