Que agradi als socis

Em con­vi­den a fer un par­la­ment en el marc del sopar anual d'una asso­ci­ació de caire filantròpic. Pre­gunto què és el que s'espera, del meu par­la­ment. La pre­si­denta de l'asso­ci­ació em con­testa amb una sin­ce­ri­tat nua: “Hem pen­sat que la teva inter­venció podria donar un to cul­tu­ra­aal i filosòòòfic a l'acte.” I afe­geix: “Però tam­poc et pas­sis, eh! No facis ni una cosa massa densa ni hipercrítica. Mira de fer una cosa lleu­ge­reta, que agradi als socis.”

¿Qui ho ha dit que la cul­tura, un cert valor ins­tru­men­tal de la cul­tura, no té futur? Molts gover­nants apos­ten per un con­cepte der­mo­estètic de la cul­tura: la cul­tura és, només, una pàtina soci­al­ment embe­lli­dora, una aurèola nim­bada com la que encer­cla les tes­tes dels sants. Molts ajun­ta­ments apos­ten per una cul­tura exclu­si­va­ment fes­ti­va­lera, és a dir, una cul­tura que si bé pot pre­sen­tar valors artístics pun­tu­als, rara­ment inco­moda per dei­xar un pòsit crític o una pro­posta de trans­for­mació. La filo­so­fia cau dels plans d'estudi. Però la sèrie tele­vi­siva Merlí té molt de pre­di­ca­ment; i Albert Rivera reco­mana lle­gir Kant al mateix temps que reco­neix que ell mai no ha lle­git Kant; i Pablo Igle­sias asse­gura haver lle­git una obra ine­xis­tent de Kant. A l'època de l'auge de l'empre­ne­do­ria, la filo­so­fia obté el seu valor a con­dició de ser un esque­let reduït a frase deco­ra­tiva, fla­grant­ment con­tra­dictòria amb el fons de tants propòsits filosòfics: la radi­ca­li­tat. “Et paga­rem la inter­venció, eh!”, em diu ama­ble­ment la pre­si­denta de l'asso­ci­ació.