Tancat per desídia

Tar­ra­gona viu d'esquena al mar. Des de sem­pre i des de dife­rents àmbits s'han cri­ti­cat polítiques muni­ci­pals que no han acon­se­guit sal­var la bar­rera física que supo­sen les vies del tren i, mal­grat fra­cas­sa­des pro­pos­tes faraòniques que per­se­guien fer-les pas­sar sota terra, la ciu­tat s'ha con­for­mat a veure el mar des del Balcó del Medi­ter­rani. Només amb la pers­pec­tiva d'aquest con­for­misme es pot enten­dre que dos anys i mig després de tan­car-se al públic ningú hagi mogut ni un dit per la pas­sa­rel·la de for­migó de la platja del Mira­cle. Diguin el que diguin uns i altres, després de tants mesos de no fer res tot seran excu­ses. Si són bons per encai­xar la mà quan hi ha inau­gu­ra­ci­ons, també ho han de ser per enten­dre's i tro­bar solu­ci­ons.