Ni Mas ni març

Sobre el xiu­let final, com va pas­sar amb aquell fantàstic gol d'Ini­esta a Stam­ford Bridge que va obrir pas a un període gloriós, JxSí i la CUP van tan­car ahir un acord que per­met evi­tar la con­vo­catòria d'elec­ci­ons anti­ci­pa­des per al pro­per mes de març i ini­ciar la legis­la­tura de la des­con­nexió. Si en les dar­re­res set­ma­nes els nego­ci­a­dors de CDC s'havien can­sat de dir que l'acord pas­sava pel o Mas o març, és a dir, per man­te­nir el can­di­dat ori­gi­nari de la coa­lició, Artur Mas, o anar als comi­cis anti­ci­pats, ahir ens vam que­dar, de cop, sense ni l'un ni l'altre. Més enllà de les pre­gun­tes òbvies sobre com fun­ci­o­narà aquest acord en els pro­pers mesos, sobre­tot pel que fa a la inte­gració de dos dipu­tats de la CUP al grup par­la­men­tari de JxSí, la gran qüestió que pla­nava sobre la decisió era perquè ahir sí i fa tres mesos no. Mas va con­tes­tar aquesta pre­gunta asse­gu­rant que havia estat així pel fet que fins diu­menge pas­sat encara era pos­si­ble inves­tir-lo, cosa que és certa tècni­ca­ment. Però també ho és que de les seves tro­ba­des amb diri­gents de la CUP li havia que­dat molt clar que no l'inves­ti­rien mai.

L'encara avui pre­si­dent, però, tenia un pro­blema afe­git al de posar el procés en crisi: el par­tit. La seva renúncia supo­sava un cop molt fort a un par­tit que té clar que s'ha de refun­dar però que, superat pels esde­ve­ni­ments, va tard en els deu­res. Mas ha escu­rat al màxim i, com a ani­mal polític que és, ha posat el seu cap a la safata només quan ha vist que era ine­vi­ta­ble i quan, com si fos una par­tida de pòquer, en podia treure el màxim ren­di­ment. L'acord d'ahir situa Car­les Puig­de­mont a la pre­sidència, un dels noms, com el de Neus Munté, cri­dats a tenir pro­ta­go­nisme en la refun­dació de CDC, però, sobre­tot, lliga la seva marxa a l'esta­bi­li­tat de la legis­la­tura, un altre ele­ment clau per poder, men­tres­tant, rear­mar el par­tit.