2016: unitat i clarificació

Haver acon­se­guit l'acord per a reco­mençar, el 10 de gener, el camí de la rup­tura inde­pen­den­tista no ens hau­ria d'impe­dir refle­xi­o­nar sobre com hi hem arri­bat. Les clàusu­les del docu­ment, per elles matei­xes prou estra­folàries, ja ens en mos­tren la fra­gi­li­tat. Per això ara no n'hi ha prou amb recla­mar la uni­tat de l'inde­pen­den­tisme, sinó que és impor­tant situar en un pri­mer pla la cla­ri­fi­cació que neces­si­ten, segons el parer de molts ana­lis­tes, totes i cadas­cuna de les peces del tren­ca­clos­ques.

Tots els espais polítics d'aquest àmbit han pas­sat per una cla­ri­fi­cació: CiU ho feia, no fa gaire, amb la par­tició de la coa­lició, una escissió dins Unió i l'eli­mi­nació d'aquest par­tit de l'escena par­la­mentària. L'espai soci­al­demòcrata, per la seva banda, ha donat lloc a un cert nom­bre de par­tits i col·lec­tius que orbi­ten al vol­tant d'ERC. I, dar­re­ra­ment, no podem obli­dar que la CUP ha estat l'esce­nari d'una forta con­trovèrsia... Tots aquests tras­bal­sos tenen com a deno­mi­na­dor comú els debats sor­gits de l'avanç del movi­ment inde­pen­den­tista. I en tots els casos l'esforç de cla­ri­fi­cació ha estat fona­men­tal per a con­ti­nuar avançant.

Arte­fac­tes elec­to­rals “endi­mo­ni­ats”, i man­can­ces. El dar­rer epi­sodi que convé obser­var són les elec­ci­ons del 27 de setem­bre, una con­fron­tació abor­dada amb arte­fac­tes elec­to­rals pecu­li­ars i amb una capa­ci­tat de reflexió política feble. Cal reconèixer, en pri­mer lloc, que l'engi­nye­ria elec­to­ral de Junts pel Sí i de la CUP-Crida Cons­ti­tu­ent con­te­nia dins seu el ger­men de la pola­rit­zació. En un cas, amb un cap de llista que figu­rava en quarta posició; i en l'altre cas, amb una política d'ali­an­ces al si del GAP (Grup d'Acció Par­la­mentària) que una part molt impor­tant de la militància de la CUP ha posat en dis­cussió a par­tir del conei­xe­ment del pes deter­mi­nant de petits grups d'ins­pi­ració no inde­pen­den­tista en pre­ses de decisió trans­cen­den­tals.

No podem dei­xar de recor­dar també la pro­li­fe­ració d'atacs i de com­por­ta­ments hoo­li­gans que ha posat de mani­fest la manca de for­mació política –de totes ban­des– i ha dei­xat en mans de la irra­ci­o­na­li­tat, en molts moments, el futur del país. A tot això s'hi ha d'afe­gir el fetit­xisme que s'ha empel­tat en la pugna per un nom, un enfo­ca­ment que ha embo­li­cat la nego­ci­ació i ha anat ali­men­tant l'obs­ti­nació en una part i l'altra, fins que s'ha arri­bat a una sor­tida final de regust salomònic. A hores d'ara encara cos­ten d'enten­dre les con­di­ci­ons en què s'ha produït, qui ha fet què; i per a qui i per a què s'han pres deci­si­ons tan extre­mes, sobre­tot per una de les ban­des. Però la nar­ració dels fets i el desen­llaç final són prou explícits sobre les difi­cul­tats arros­se­ga­des al llarg de la nego­ci­ació.

Ara li toca a la CUP. La CUP no ha de tenir por d'abor­dar inter­na­ment la seva cla­ri­fi­cació política. Amb l'existència de l'acord s'ha encar­ri­lat una qüestió impor­tant però no s'ha resolt el debat neces­sari. Perquè és evi­dent que la CUP pot millo­rar la seva defi­nició política i hi ha aspec­tes orga­nit­za­tius per­fec­ti­bles (com hem escrit). Si la CUP hagués por­tat a terme un debat sufi­ci­ent sobre el full de ruta cap a la inde­pendència, amb una línia sòlida apro­vada i assu­mida per tot­hom, les tendències favo­ra­bles a cer­car ali­an­ces en l'àmbit d'En Comú i el seu entorn, tot aban­do­nant el bloc inde­pen­den­tista, no hau­rien tin­gut recor­re­gut; ni tam­poc hau­ria afec­tat un tant per cent tan impor­tant de la seva militància la idea d'anar a unes elec­ci­ons el mes de març com a pro­posta política creïble per a una rup­tura inde­pen­den­tista. La CUP té també l'opor­tu­ni­tat de con­tri­buir a dina­mit­zar un procés cons­ti­tu­ent que abasti un ampli ven­tall social, etc. La catarsi alli­be­ra­dora i tran­quil·lit­za­dora ara i aquí es diu “debat polític”.

Després dels dar­rers esde­ve­ni­ments que han mar­cat tan­tes per­so­nes, res
ja no serà com abans. Tot­hom, fins i tot els col·lec­tius més petits, hau­ran de fer un esforç de reflexió. Tot ple­gat és apa­rent­ment sen­zill: posar l'inde­pen­den­tisme al cen­tre de l'acció política defu­gint tac­ti­cis­mes de par­tit i dis­po­sant les ali­an­ces i el tre­ball de base amb nous sec­tors, en la pers­pec­tiva de sumar-los a l'estratègia inde­pen­den­tista i no a l'inrevés. La inde­pendència com a porta a una nova soci­e­tat més justa
i democràtica. Això vol dir rebut­jar la falsa reforma espa­nyola i pri­o­rit­zar l'ele­ment polític fona­men­tal de la
con­jun­tura, que és la rup­tura inde­pen­den­tista.