El record del fred

Al gener de fa qua­ranta anys a la Vajol hi feia un fred gla­cial. Els avis hi tenien llo­gada una caseta herència emo­ci­o­nal del seu pas cap l'exili i hi aglu­ti­na­ven la família diver­ses vega­des l'any. Per a una nena urba­nita com jo donar men­jar als conills que tenia la veïna, veure com munyien la vaca en com­prar la llet o caçar cap­gros­sos al rie­rol gelat del final del camp que ens ser­via de pati pri­vat i pri­vi­le­giat, era tota una nove­tat que em feia interes­sant als ulls dels com­panys dilluns en tor­nar a classe.

Al ves­pre, el pro­to­col era sem­pre el mateix: després d'una jor­nada intensa, l'àvia ens feia un sopar copiós, con­tun­dent (ella no sabia fer men­jars lleu­gers) i saborós, que devoràvem. Després, men­tre s'entau­la­ven els adults, se'ns pro­po­sa­ven jocs de taula. Me'n vaig fer un fart de com­prar i ven­dre pisos i pla­ces del Mono­poly! Men­tres­tant, més enllà de la sala d'estar cal­de­jada per la llar, les habi­ta­ci­ons s'ana­ven tem­pe­rant amb l'alter­nança d'estu­fes de butà.

Un dels records de la meva memòria és quan els nens, esgo­tats i tips de jocs i experiències noves, ens situàvem, a vega­des de dos en dos, en uns llits alts, de llençols gelats i emmi­do­nats plens de flas­sa­des pesants com un mort que ens embol­ca­lla­ven. Quan final­ment entràvem en calor, ja era de dia i la cam­bra glaçada es feia inhòspita per aixe­car-se. Ales­ho­res, com un man­tell d'aro­mes que mai més no he tor­nat a per­ce­bre, l'olor intensa de llet fresca bullida omplia la casa i a alguns els donava la ben­vin­guda. A mi no m'agra­dava gens.