Els pobres

Els pobres, i els pobres i tor­nem-hi amb els pobres. No hi ha par­tit polític que s'ho des­cuidi, tots són un cla­mor can­tant amb veu de missa de rèquiem la seva pre­o­cu­pació pels pobres. No podem negar que a la nos­tra Cata­lu­nya hi ha pobresa de debò.

Això de la pobresa ha qua­llat tant entre els par­tits polítics que tots poden dir que coin­ci­dei­xen en aquesta pre­o­cu­pació. Això fa que per fer-se amic de la CUP, algun senyor que n'està molt lluny digui que tenen punts de sem­blança jus­ta­ment quant a la pobresa. Però siguem objec­tius, a casa no podem aju­dar els nos­tres pobres perquè ens esca­li­ven els calés aju­dant els pobres d'altres con­tra­des de les Espa­nyes.

Conec la pobresa. Mon pare i ma ger­mana van morir famo­lencs. M'ha fet rumiar a veure de quins pobres par­len els par­tits polítics, són els matei­xos tant pels de dre­tes com pels d'esquer­res, són els pobres de Marx: “En pie famélica legión.” Aquests pobres famo­lencs són mili­ons i mili­ons, però de pobres en l'espe­rit, en sen­tit cristià, encara n'hi ha més. La cru­el­tat de la nos­tra política ha fet pobres en l'espe­rit per­so­nat­ges de vida hon­rada que han fet la política com han pogut, sor­tint-se'n o no. I dei­xant-nos la política, tots tenim el nos­tre punt de pobresa d'espe­rit en les espe­ran­ces no reei­xi­des.

Enllà de la política, Cata­lu­nya ens l'han feta un país pobre en l'espe­rit on l'hi afla­quen fins i tot l'idi­oma.Sense rabior ens hem de dir que el nos­tre país és un país opri­mit. No tot és Càritas.