En record de Joan Paredes

La dar­rera vegada que vam estar junts –el que són les coses– va ser en l'enter­ra­ment de Fran­cesc Compte Cer­vera, fa uns mesos, asse­guts jus­ta­ment al davant de la mateixa sala de vet­lla del tana­tori gironí que ha aco­llit ara les seves des­pu­lles. Un cop visi­tada la cape­lla ardent, vam espe­rar l'hora de les exèquies con­ver­sant una mica. Més tard, per Nadal, ens vam cre­uar, com sem­pre, la nos­tra feli­ci­tació afec­tu­osa. I, de cop i volta, se'n va l'amic. Des­a­pa­reix aquell com­pany d'anhels que, des de l'Ajun­ta­ment de Girona, en l'etapa pre­de­mocràtica, pro­mo­via moci­ons per pas­sar als plens dels con­sis­to­ris o d'orga­nis­mes diver­sos, amb una docu­men­tació que dei­xava als seus parents de l'estanc de la Ram­bla perquè hi anéssim a fir­mar regi­dors d'altres llocs impli­cats en la reno­vació. Desit­jo­sos d'acon­se­guir uns altres aires polítics, ens vam tro­bar en algu­nes oca­si­ons i vam man­te­nir reu­ni­ons diver­ses vega­des a l'entorn d'alguna figura carismàtica. Tinc pre­sent una tro­bada que hi havia d'haver a La Banyeta –em sem­bla– amb Josep Pallach i que, en el dar­rer moment, es va dis­sol­dre, suposo que per raons de segu­re­tat. Encara no hi havia lli­ber­tat per reu­nir-se i menys per escol­tar segons qui. De la mà de Jaume Cur­bet i de Joan Pare­des vaig estar a punt d'entrar en el Rea­gru­pa­ment. El par­tit, però, tant és. L'impor­tant era la il·lusió que ens movia, les ganes de fer país i d'acon­se­guir una soci­e­tat més justa. I vam tre­ba­llar força temps per aquests prin­ci­pis. I dins i fora de la política hem seguit amb una dedi­cació sem­blant, en la mesura de les nos­tres pos­si­bi­li­tats. En Joan Pare­des, amb aquesta des­a­pa­rició impre­vista, ens ha sotmès a la dar­rera prova de fide­li­tat. Ser enter­rat a la mateixa hora que jugava el Barça un par­tit real­ment trans­cen­dent, era una mala coin­cidència. Reco­nec que em van tron­to­llar les idees. Vaig anar al tana­tori al matí per estar una estona amb ell i la família. Vaig con­si­de­rar la pos­si­bi­li­tat de no tor­nar-hi a la tarda, a l'hora de les exèquies, i pre­gar per ell en la inti­mi­tat. I no per­dre'm el Barça. Però vaig arri­bar a la con­clusió que això era trair la lle­ial­tat a l'amic. I en assis­tir, real­ment, a la missa de cos pre­sent, vaig veure molta altra gent a qui devia pas­sar el mateix, fins i tot el fla­mant pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, Car­les Puig­de­mont, que, de ben segur, en aque­lla hora hau­ria estat, també, al camp del Barça. I és que l'amis­tat com­par­tida amb en Joan podia això i més.