El passaport

És curiós això que ha pas­sat a Madrid amb aquell juga­dor de bàsquet. És nord-ame­ricà. Però, apro­fi­tant que hi ha un con­veni sig­nat entre el govern espa­nyol i el de Gui­nea Equa­to­rial, va obte­nir no se sap com un pas­sa­port fals per no haver d'ocu­par una de les dues pla­ces reser­va­des per als juga­dors extra­co­mu­ni­ta­ris. O sí que se sap. Som la gent com vostès o com jo els que no sabem de quina manera s'acon­se­guei­xen aques­tes coses. I tam­poc no ho deu saber pràcti­ca­ment ni un de tots aquells afri­cans o asiàtics que, men­tre fan cua per poder entrar d'una vegada a Europa, farien el que fos per poder tenir el pas­sa­port que aquell juga­dor nord-ame­ricà va rebut­jar. A Cata­lu­nya, en canvi, fa un temps que n'hi ha que tenen no un pas­sa­port, sinó dos. Un –de moment fals– diu que som ciu­ta­dans d'un país que sem­bla que va venint, però que ofi­ci­al­ment no exis­teix encara. L'altre, válido a todos los efec­tos, tal com diuen, va a nom d'un país que alguns pen­sem que és més aviat el país d'uns altres. Com molts de vostès, jo també, més d'una vegada, he entrat en un país sense neces­si­tat d'haver d'ense­nyar cap pas­sa­port o cap car­net. Suposo que m'hau­ria estat més difícil si hagués tin­gut la pell negra com aquell juga­dor de bàsquet. I ja no dic res si hagués par­lat en àrab o si hagués sem­blat musulmà. I és que avui, sovint, el pas­sa­port diu no només allò que som, sinó sobre­tot allò que no som o allò que els que manen no volen que se sigui. No ens enga­nyem. Aquesta lliçó, molts cata­lans i molts juga­dors de bàsquet vam apren­dre-la a pri­mer de bàsica.