Riure amb raons

La Fun­ci­o­nal ens ha tor­nat a sor­pren­dre amb una altra posada en escena que ha fet les delícies del públic. Aquesta tropa tea­tral de Figue­res, amb un impor­tant i ja històric bagatge de qua­li­tat i bufera, ens acaba de pro­po­sar una obra escrita fa qua­ranta anys, però que sem­bla ben bé escrita la set­mana pas­sada o l'altra. Ho diu tot­hom, es lle­geix al pro­grama i resulta evi­dent: l'obra repre­sen­tada fou escrita a prin­ci­pis dels setan­tes del segle pas­sat.

És una obra còmica cent per cent, però d'una comi­ci­tat tan agra com rea­lista, i molta gent actual (massa, per desgràcia) s'hi pot veure reflec­tida, perquè els pro­ble­mes són ben actu­als i vius. Dario Fo, l'autor, és Nobel de Lite­ra­tura del 1997 i se li atorgà, deia l'acta del jurat, “perquè, seguint la tra­dició dels bufons medi­e­vals, manté la dig­ni­tat dels opri­mits”. Deia que els temes són rabi­o­sa­ment actu­als, vegin si no: reta­lla­des sanitàries i edu­ca­ti­ves, fallida econòmica, cor­rupció d'alta estofa, bai­xada o con­ge­lació de sous, des­no­na­ments a dojo, crisi ins­ti­tu­ci­o­nal, atur altíssim i aco­mi­a­da­ments, pujada de preus dels ser­veis bàsics… tot­hom hi canta els goigs de sant Prim. La indig­nació dels ciu­ta­dans, més cre­mats que el cul d'un heretge, és molt ben tras­lla­dada a l'esce­nari pels actors de La Fun­ci­o­nal, que s'hi esmer­cen amb total con­vicció. I la trama de l'obra és diver­tida i deli­rant, plena d'equívocs i amb aires de vode­vil. Sé que ja he fet tard per reco­ma­nar Aquí no paga ni déu de Dario Fo, perquè els de La Fun­ci­o­nal ja deuen anar per una altra. Però puc feli­ci­tar-los cor­di­al­ment a tots, s'ho merei­xen de sobres.

El públic, a banda i banda de l'esce­nari i molt a prop dels actors, rèiem amb ganes, a la sessió de dis­sabte. A les altres ses­si­ons també, és clar, però jo em fixava en una senyora a pri­mera fila just davant meu a l'altre cos­tat de l'escena, que s'ho passà encara més bé que tot­hom, perquè no parà ni un minut de riure “à pleins bécots”, com diuen a França. El nos­tre era un riure amb raons per fer-ho, raons ser­vi­des pels magnífics actors i actrius de La Fun­ci­o­nal figue­renca. Res a veure amb altres riu­res, com per exem­ple el de la hiena, aquell pobre ani­mal maleït i rebut­jat de tot­hom, un ani­mal que fa una pudor immunda, que menja carn podrida, s'apa­re­lla només una vegada a l'any i encara té esma de riure. Pobra bèstia.