Amador

La Bankia de Goi­ri­gol­zarri retor­narà el seus diners més interes­sos, sem­pre que ho dema­nin abans de tres mesos, als mino­ris­tes que van com­prar acci­ons en el temps de cam­pa­neta, xam­pany i Rato. La decisió pretén evi­tar els diners que en cos­tes judi­ci­als li està supo­sant no reconèixer quel­com que el Tri­bu­nal Suprem ja ha dei­xat dit de forma ina­pel·lable: el fullet de comer­ci­a­lit­zació de les acci­ons tenia “greus ine­xac­ti­tuds” que fan nul·les les ven­des, fos quina fos la for­mació del com­pra­dor. Bankia pagarà, però la decisió no resol l'irre­so­lu­ble, i és que qui real­ment acaba pagant sem­pre és aquell sec­tor de la població pel qual cap par­tit polític pot mirar si vol gua­nyar elec­ci­ons, for­mar govern o sor­tir a la foto, però sense el qual el risc de con­ver­tir una comu­ni­tat en jun­gla esdevé molt pro­ba­ble: l'extensa i min­vant classe mit­jana.

El retorn dels diners de les acci­ons (i un 1 per cent d'interes­sos, molt més, per cert, del que qual­se­vol impo­sició en renda fixa podria donar ara!) el farà en un 40 per cent la mateixa Bankia i en un 60 per cent la seva matriu BFA. Com que un 64 per cent d'aque­lla i la tota­li­tat d'aquesta són de titu­la­ri­tat pública, ja sigui ara sense plet o abans amb plet i cos­tes, el que s'hagi de retor­nar sem­pre surt de la but­xaca del con­tri­bu­ent. El Tri­bu­nal Suprem, en sen­ten­ciar que hi havia un vici del con­sen­ti­ment, salva els estal­vis dels petits com­pra­dors (de vega­des no tan petits, de vega­des no “els de tota una vida”...), però es posa en con­tra del gruix de la ciu­ta­da­nia que, sense haver arris­cat per un guany, haurà de retor­nar mit­jançant els impos­tos el cost de la fallida ope­ració. Algú dirà que això s'arre­gla posant tres o qua­tre a la presó, però és evi­dent que aquesta part de la justícia sols asse­dega la ven­jança. En canvi sí és impor­tant recor­dar que va ser l'ànsia de guany d'algun des­patx d'advo­cats, que­dant-se amb interes­sos del capi­tal del cli­ent i apu­jant fins al límit les cos­tes judi­ci­als a Bankia, el que va fer que aquesta final­ment decidís retor­nar a tot­hom els diners, una manera d'inten­tar sal­var la imatge a un alt cost reper­cu­tit soci­al­ment. Sense dubte era molt més equi­li­brat i just el que algu­nes asso­ci­a­ci­ons de per­ju­di­cats (com l'APDEF o l'OCU) van fer, anant a judici sols quan era impres­cin­di­ble, res­pec­tant al per­ju­di­cat tot el que era seu i ajus­tant els hono­ra­ris dels advo­cats de l'asso­ci­ació a la per­cepció d'unes mode­ra­des cos­tes. Com quasi sem­pre, l'òptim era el terme mitjà, tot i que ni així era pos­si­ble la solució total.

Pagar impos­tos és ine­vi­ta­ble, en paguem fins i tot com­prant una barra de pa. Però pel que fa als que més es veuen, els direc­tes, tot l'esforç fis­cal es con­cen­tra sobre una part del país, de manera que ni rics (la xoco­lata del lloro, per molt que s'entesti l'esquerra), ni una part dels autònoms i pro­fes­si­o­nals libe­rals (els que poden cobrar sense fac­tura), ni els assa­la­ri­ats pre­ca­rit­zats i/o sub­mi­leu­ris­tes, ni els sub­si­di­ats de tota mena paguen l'IRPF com ho fa la classe mit­jana. Com que no hi ha cap govern que sàpiga, pugui o vul­gui gene­rar opor­tu­ni­tats de feina de qua­li­tat, a la pre­ca­ri­e­tat es van incor­po­rant suc­ces­si­ves fran­ges de classe mit­jana aixa­fada per l'esforç fis­cal. I torna la roda a començar sense que els números qua­drin excepte pel de sem­pre, tot­xos i ombrel·les, o perquè els nou­vin­guts més inqui­ets ja han mar­xat cap a altres lati­tuds on tre­ba­llar.

I qui és Ama­dor? Ama­dor és un exem­ple de la més comuna franja de classe mit­jana, l'assa­la­riat amb feina esta­ble, horari més que dens, pro­fes­si­o­na­li­tat i qua­li­fi­cació con­tras­ta­des i man­te­ni­ment d'un alt nivell de com­promís amb el lloc de tre­ball. Es pot dir Ama­dor o Luis, noms de dos tan­gi­bles cam­brers del Car­ba­lleira, el res­tau­rant del barri marítim bar­ce­lonès amb esquema soci­o­la­bo­ral exem­plar: no qual­se­vol seria accep­tat per tre­ba­llar amb el nom de cam­brer, perquè allà saben que ser-ho implica, com en qual­se­vol feina digna de con­si­de­ració, qua­li­fi­cació pro­fes­si­o­nal i humana; sig­ni­fica anys d'apre­nen­tatge, com en els antics gre­mis, on ningú no podia ser mes­tre sense haver estat abans apre­nent, on es paga en raó d'aquesta qua­li­fi­cació i, essent l'àmbit de la res­tau­ració i men­tre l'esquema no canviï, una part del salari ve donada per unes pro­pi­nes gua­nya­des pel grau de con­for­ta­bi­li­tat acon­se­guida en la cli­en­tela. Si aquesta classe mit­jana, Ama­dor, Luis, tanta altra gent, nivell amunt, nivell avall, des­a­pa­reix, la nos­tra ja feble democràcia pot sen­zi­lla­ment des­a­parèixer. Cui­dar-la depèn dels nos­tres gover­nants.