Mal encarrilats

Cal­dria recal­car d'entrada que aquest arti­cle no vol ser un comen­tari específic sobre l'acci­dent que va posar fi a la vida de la dipu­tada, eco­no­mista, acti­vista cul­tu­ral i exre­sis­tent fran­quista Muriel Casals. Ara bé, a causa d'aquesta tragèdia, han sor­tit a la llum uns fets poc tin­guts en compte fins ara: segons el canal 3/24, a l'hos­pi­tal Clínic cada mes s'ate­nen entre qua­tre i sis casos d'acci­dents en què hi ha una bici­cleta invo­lu­crada; la mateixa font també informa que al segon semes­tre del 2015, l'hos­pi­tal del Sagrat Cor va aten­dre 9 per­so­nes atro­pe­lla­des per ciclis­tes. Qui­nes xifres sobre atro­pe­lla­ments sem­blants deuen tenir els 50 hos­pi­tals res­tants de Bar­ce­lona? És cert que la majo­ria de ciclis­tes a Bar­ce­lona es limi­ten als car­rils bici, van amb els ulls oberts, fre­nen quan cal, etc. Però n'hi ha una mino­ria –prou visi­ble– que no. Cada dia, a Bar­ce­lona, és nor­mal veure ciclis­tes que van a tot drap pel bell mig de la vorera, tot i tenir un car­ril bici a tocar, fent sonar aquells tim­bres exas­pe­rants –ding ding ding!– per fer que els via­nants ens apar­tem com si fóssim gos­sos extra­vi­ats. I he vist com certs eco­guer­rers fins i tot es posen a escri­das­sar via­nants que, com que van car­re­gats o acom­pa­nyen nens petits, no cre­uen el car­ril bici a temps per dei­xar pas­sar els bua­nes que peda­le­gen. És més, molts car­rils bici són pin­tats arran de pas­sos zebra i de sor­ti­des de metro, de manera que vénen a ser com una trampa sor­presa per als via­nants (i ciclis­tes) menys ave­sats. Fins quan?