Il·lusionistes i il·luminats

L'uni­vers mor­fològic del mot política abasta, fins i tot, allò que sovint suc­ce­eix al vol­tant nos­tre, cosa que, amb els anys, t'ado­nes que és un poti-poti des­co­mu­nal. El més inver­sem­blant, però, és que en el dia d'avui la gent es deixi convèncer tan fàcil­ment pels pres­ti­di­gi­ta­dors pro­fes­si­o­nals de la política espa­nyola, sense –ni tan sols– ana­lit­zar el con­tin­gut, el sen­tit i els objec­tius dels seus dis­cur­sos.

Just a les aca­ba­lles de la dic­ta­dura quan a casa nos­tra només el PSUC era el par­tit de referència, tot i haver de moure's clan­des­ti­na­ment, em vaig invo­lu­crar en política. Ales­ho­res es llançaren a l'arena política uns quants dels que després esde­vin­drien líders dels prin­ci­pals par­tits de la post­dic­ta­dura. Els vaig voler escol­tar tots (J. Raventós, R. Trias Farga, J. Pujol, J. Pallach, H. Bar­rera, A. Cañellas...), òbvi­a­ment la meva pre­ferència es decan­tava pels plan­te­ja­ments d'esquer­res. Un cop valo­rats els seus postu­lats, vaig apos­tar per la per­so­na­li­tat pedagògica del líder empor­danès. Des d'ales­ho­res segueixo pre­gun­tant-me: a) Com és que la majo­ria dels que vàrem for­mar part del PSC-R del Pallach, des de la pri­mera hora, es van dei­xar enllu­er­nar pels il·lusi­o­nis­tes que van pro­moure i acon­se­guir que el PSOE absorbís les dues for­ma­ci­ons soci­a­lis­tes cata­la­nes? b) Com aquells com­panys (alguns van arri­bar a minis­tres) que havien inte­ri­o­rit­zat el pen­sa­ment soci­a­lista del malau­rat Pallach es dei­xa­ren enta­ba­nar pel jaco­bi­nisme del PSOE, que, ja en la segona república, havia exte­ri­o­rit­zat el seu cen­tra­lisme i la nul·la sin­to­nia amb Cata­lu­nya? És que tenien ànsies d'esca­lar...? Ara, sor­to­sa­ment, la franquícia espa­nyo­lit­zant del PSC-PSOE
està en irre­ver­si­ble recu­lada...

He esmen­tat el PSUC, per la importància cab­dal que va tenir per a Cata­lu­nya, en la dècada dels setanta, així com en la con­questa de les lli­ber­tats naci­o­nals, aque­lla que donà deci­dit suport als milers de cata­lans que ens mani­festàvem cla­mant fort: “Lli­ber­tat amnis­tia i esta­tut d'auto­no­mia.” D'aquell PSUC, no en queda res. Alguns embru­ten el seu gloriós pas­sat posant-se el seu nom a la boca. El mateix passa amb molts soci­a­lis­tes que embru­ten el nom d'en Pallach, ins­tru­men­ta­lit­zant de manera mal­des­tra la seva memòria. Tant el tàndem Her­rera/Camats, com Navarro/Iceta, dues pare­lles d'il·lumi­nats, que han fora­gi­tat la gent més valu­osa de les seves for­ma­ci­ons. Gent d'una vàlua com la malau­rada Muriel Casals i en Raül Romeva, o en Pas­qual Mara­gall i la Marina Geli, per només citar-ne dos de cada par­tit, els quals esquinçaren el car­net per la inde­fi­nició dels pri­mers o la ceguesa obtusa dels segons. Tan difícil és reconèixer que PSOE i Pode­mos mai ens ofe­ri­ran res que satis­faci les nos­tres aspi­ra­ci­ons?