Verdun, una (altra) vergonya

Ara fa exac­ta­ment cent anys hi hagué la bata­lla de Ver­dun (muni­cipi francès al depar­ta­ment del Mosa i a la regió de Lorena), que va començar al febrer i va durar fins al desem­bre del 1916. Des del punt de vista mili­tar, aquesta bata­lla no serví abso­lu­ta­ment per a res, tot i que és un dels epi­so­dis més sag­nants i esgar­ri­fo­sos de la Pri­mera Guerra Mun­dial.

Com una mena d'home­natge, lle­geixo Res de nou a l'oest. L'èxit d'aquesta novel·la va ser tan gran que l'autor va pas­sar de l'ano­ni­mat a cele­bri­tat inter­na­ci­o­nal, de petit redac­tor d'un diari espor­tiu a mili­o­nari. Quan els naci­o­nal­so­ci­a­lis­tes van arri­bar al poder a Ale­ma­nya, l'autor, Erich M. Remar­que, va haver de mar­xar amb la cua entre cames. La novel·la va ser pro­hi­bida i cre­mada públi­ca­ment a la plaça Bebel­platz de Berlín el 10 de maig del 1933, junt amb cen­te­nars d'altres lli­bres de diver­sos autors qua­li­fi­cats de “dege­ne­rats” per aquell règim. Aquesta obra literària con­tra la guerra i con­tra els fal­sos dis­cur­sos patriòtics era una autèntica nosa per als qui havien de come­tre la barbàrie més gran del segle XX. I avui dia encara és una nosa per a aquells que ama­guen la tragèdia de tants homes anònims. El lli­bre no parla pas d'Ale­ma­nya sinó de l'ale­many, ni de l'exèrcit sinó del com­ba­tent, ni de la huma­ni­tat sinó de l'home, és el die­tari d'un sol­dat ras que viu la misèria de la guerra i les trin­xe­res.

Ver­dun és l'exem­ple exal­tat de l'estu­pi­desa, d'uns des­as­tro­sos coman­da­ments mili­tars, d'un vili­pendi extrem i odiós per a la vida i el sofri­ment d'uns homes que, sense saber-ne cau­ses ni fina­li­tats, llui­ta­ven a les trin­xe­res infes­ta­des de rates, afa­mats i asse­de­gats, morts de fred i de por, enfon­sats en el fang entre cadàvers, car­re­gats de brutícia, de polls, puces i xin­xes. Ver­dun, durant deu mesos espan­to­sos, va sig­ni­fi­car la mort de quasi qua­tre-cents mil homes i milers i milers de ferits, molts d'ells invàlids de per vida,  muti­lats o cor­cats inter­na­ment pels gasos cri­mi­nals. En aquells mesos, a 240 quilòmetres de distància, París vivia d'esque­nes a la barbàrie; els tea­tres s'omplien, el men­jar sobrava, la infor­mació bèl·lica era minsa i es donava el cas que un tre­ba­lla­dor de les fàbri­ques d'arma­ment cobrava sei­xanta vega­des més que els sol­dats que eren a les trin­xe­res del front.

Els alts coman­da­ments, al cap de deu mesos de des­trucció i mort, van acor­dar que tot­hom tor­na­ria a ocu­par les matei­xes posi­ci­ons que el dia que va començar la bata­lla. Tot va que­dar com a pri­mers de febrer, els exèrcits van recu­lar a les anti­gues posi­ci­ons, però s'havien mogut també milers d'homes cap al fos­sar. I aquests, per sem­pre més.