Bertolucci i el formatge

De la ciu­tat ita­li­ana de Parma hi ha dos con­cep­tes que m'agra­den molt, el for­matge i el cinema de Ber­nardo Ber­to­lucci, que avui fa 75 anys; l'home, perquè el for­matge en té més de vuit-cents. Ber­to­lucci pot­ser no té una fil­mo­gra­fia gaire extensa, cosa que atorga més valor als títols que ha sig­nat i que han pas­sat a la història, començant per L'últim tango a París (1972), que va pro­vo­car una pere­gri­nació cap a Per­pinyà per veure'l, amb tor­nada via Andorra per com­prar tabac, whisky i... man­tega. Després va fer Nove­cento (1976), La lluna (1979) i el gran èxit: L'últim empe­ra­dor (1987), amb què va gua­nyar nou Oscars. Pre­fe­reixo Bellesa robada (1996) i, espe­ci­al­ment, Somi­a­dors (2003), amb una Eva Green gai­rebé tan hipnòtica com un par­mesà sen­cer. Feli­ci­tats, mes­tre.