Desori

Dilluns pas­sat, al cap d'un viatge caòtic de 13 hores (gràcies a una vaga als aero­ports fran­ce­sos i les demo­res inter­mi­na­bles dels trens angle­sos), vaig arri­bar a Lon­dres, on els amics em van expli­car que el par­tit con­ser­va­dor, que té la majo­ria abso­luta, estava en plena crisi perquè el pres­su­post recent del minis­tre d'Eco­no­mia, el Sr. Osborne, impo­sava reta­lla­des de mili­ons de lliu­res als ajuts per a per­so­nes dis­ca­pa­ci­ta­des; com a con­seqüència un altre minis­tre, el Sr. Dun­can Smith, va dimi­tir en pro­testa, un gest aplau­dit per un sec­tor impor­tant de la població anglesa; i com que l'impo­pu­lar Osborne és a favor de la UE i l'acla­mat Dun­can Smith és pro Bre­xit, ara a Lon­dres corre la veu que és gai­rebé segur que una majo­ria d'angle­sos vota­ran per sor­tir de la UE al referèndum del 23 de juny; una majo­ria que, a més a més, mira les quo­tes de refu­gi­ats pro­po­sa­des per Brus­sel·les amb recel –i sovint amb una xenofòbia cada cop més des­a­com­ple­xada– per bé que els refu­gi­ats en qüestió fugen d'una violència encara pit­jor que l'atro­ci­tat prou pao­rosa que els ger­mans El Bak­ra­oui van come­tre dimarts pas­sat a la capi­tal de la UE. En fi, si Angla­terra, tot mar­xant-ne, fa que la UE comenci a tron­to­llar, si els par­tits xenòfobs euro­peus, esti­mu­lats pels atemp­tats d'IS, no dei­xen de créixer, és pos­si­ble que tots aca­ba­rem tan­cats en una màquina del temps que ens por­tarà a con­tra­cor però ine­luc­ta­ble­ment cap a l'Europa, més aviat poc enyo­rada, de la pri­mera mei­tat del segle pas­sat.