La mona de Pasqua

Avui és dilluns de Pas­qua. Les per­so­nes sen­sa­tes s'han que­dat a casa i gau­dei­xen de la com­pa­nyia dels coloms i les cotor­res. Els insen­sats, que són majo­ria en aquest país, es tro­ben el veí en una vall afga­nesa. Abans de la soci­e­tat de l'opulència, la Pas­qua era una altra cosa. La gent de poble i la de ciu­tat la cele­bra­ven al camp més pròxim. Sovint, una imi­tació de camp. Allà ana­ven, sobre­tot els més joves, a fer festa i a bus­car empa­re­llar-se. Per això, pasqüer o pasqüera, d'on poua records aquest cro­nista, que és València, són sinònims de joves amb les hor­mo­nes ale­gre­ment alte­ra­des. És pri­ma­vera! I què feien al camp? Bota­ven la corda, balla­ven la tarara, una dansa bar­roca adop­tada pel poble, i envo­la­ven el cat­xi­rulo o la milotxa, segons els llocs, que són les deno­mi­na­ci­ons autòcto­nes de l'insípid estel. Vet ací una estrofa de la tarara que pot donar una idea de tot ple­gat: “El dia de Pas­qua Pepito plo­rava perquè el cat­xi­rulo no se li empi­nava.” Tot sem­pre ado­bat amb segons sig­ni­fi­cats d'una mal­dat ino­fen­siva. I men­ja­ven: la llon­ga­nissa de Pas­qua o d'Aragó –prima, oli­osa i sabo­rosa–, la coca, coca bova o coca d'aire. Cone­guda a València també amb el nom cas­tellà de pan­que­mao. I l'ou dur pin­tat de colors! Amb la coca i l'ou les mares o les àvies mun­ta­ven la mona. La mona de debò no és de xoco­lata, atenció! Aquest és el pit­jor sacri­legi que aguanta la Pas­qua actual. Les mones de xoco­lata són el senyal més des­ca­rat de la fi d'un món per­dut. L'expressió màxima de la nos­tra idi­o­tesa.