Se'ns ha girat feina

Un dia t'engal­ten la pre­gunta ine­vi­ta­ble a classe; en el meu cas, una noia cata­lana, de pares mar­ro­quins: per què dedi­quem un minut de silenci a les vícti­mes dels atemp­tats de Brus­sel·les i obli­dem la gent que mor a Síria? L'alumna té bona acti­tud i plan­teja una qüestió que deu cir­cu­lar per casa seva i entre com­panys amb qui com­par­teix refe­rents cul­tu­rals i reli­gi­o­sos. La classe reac­ci­ona, apa­reix el tema dels refu­gi­ats i la con­ducta ver­go­nyosa dels governs euro­peus i algú se sent ine­vi­ta­ble­ment cul­pa­ble d'uns fets que que­den fora del seu abast. S'enceta així un debat entre inno­cents i cul­pa­bles que no porta enlloc i la feina és meva per recon­duir l'argu­men­tari cap a una res­posta mig accep­ta­ble. Sé massa poc sobre l'islam, encara que m'hagi lle­git algu­nes sures i ale­ies de l'Alcorà que em per­me­ten qüesti­o­nar cos­tums com el de por­tar vel, i m'hagi posat al dia sobre els mit­jans de cap­tació de joves que uti­lit­zen els giha­dis­tes. L'actu­a­li­tat exi­geix un conei­xe­ment deta­llat de la cul­tura musul­mana i de l'islam. És una situ­ació nova amb una arrel tan vella que entronca amb Ramon Llull, qui en un intent d'apro­xi­mació es va dedi­car a bus­car ponts de
diàleg, ni que el guiés l'objec­tiu de per­su­asió ideològica. L'entesa entre els caps pen­sants d'una classe és tan bàsica com l'aire que s'hi res­pira. Però l'esforç d'apro­xi­mar-nos l'ha de fer tota la soci­e­tat, per evi­tar pre­ci­sa­ment que alguns joves es qüesti­o­nin la vali­desa de les democràcies euro­pees. Mal­grat les noves tec­no­lo­gies, els argu­ments de la causa giha­dista són tan antics com el dis­curs apo­calíptic, que té accep­tació entre el públic juve­nil –algu­nes lec­tu­res aplau­di­des a classe són històries antiutòpiques com les dels Jocs de la fam o Diver­gent–. No m'estra­nya, vist l'esclat de violència i de cor­rupció que vivim i l'allau de notícies nega­ti­ves. Suposo que, de la mateixa manera que una ali­men­tació dese­qui­li­brada pro­voca tras­torns, l'excés d'imat­ges vio­len­tes tras­torna les ments infan­tils, into­xica els ado­les­cents i anes­te­sia els adults, que ens n'auto­pro­te­gim. Tenim el repte de fomen­tar els valors ètics, perquè la lli­ber­tat, com recor­dava Albert Camus, està feta més de deu­res que de drets. Aviat ens faran apli­car un pro­to­col que en teo­ria ens ha de donar eines per detec­tar casos de radi­ca­lit­zació. Però la solució passa sobre­tot per recu­pe­rar les huma­ni­tats, en comp­tes de supri­mir l'assig­na­tura de filo­so­fia. Molts dels nous giha­dis­tes s'han sen­tit des­ar­re­lats i bus­quen la iden­ti­fi­cació amb refe­rents espi­ri­tu­als i una cul­tura ide­a­lit­zada. El com­po­nent ideològic és clau. Si hem d'eixam­plar el conei­xe­ment mul­ti­dis­ci­pli­nari, ens calen més ele­ments de cri­teri i la impli­cació dels col·lec­tius musul­mans del nos­tre país. Els joves que conec recla­men espe­rança i una visió posi­tiva de la vida. Cal par­lar d'una espi­ri­tu­a­li­tat laica, que inclo­gui tot­hom. Quan em pre­gun­ten quin sen­tit crec que té la vida, res­ponc: el crei­xe­ment de la consciència. Els adults estem obli­gats a res­pon­dre: encara que no trobéssim sen­tit a la pròpia existència, li n'hauríem de donar.