De budells i d'excuses

En una visita als budells del TAV, l'any 2011, quan la tune­la­dora Gerunda tan sols havia fet la mei­tat de la feina, i l'actual estació sub­terrània de la capi­tal giro­nina no era res més que munts de sorra i pilars de ciment, un grup de peri­o­dis­tes vam poder com­pro­var de pri­mera mà la mag­ni­tud d'aque­lla obra impres­si­o­nant. Una tenia la sen­sació de fer una mena de viatge al cen­tre de la Terra. L'ampli­tud de l'espai era tal que la vista no podia arri­bar a abas­tar fins al final. I si la mirada la diri­gies cap amunt, lla­vors ja tenies la impressió de ser una partícula minúscula. I més encara si t'atan­sa­ves a la gegan­tina tune­la­dora, una màquina titànica que feia la sen­sació de tenir la força sufi­ci­ent per enfon­sar tota la ciu­tat. Una de les coses bones de tre­ba­llar de peri­o­dista és que et fa sen­tir un pri­vi­le­giat, et dóna l'opor­tu­ni­tat d'acce­dir a llocs i viure moments únics. I aquest n'ha estat un.

Avui, aquesta per­cepció de ser en un lloc incert, amb l'estació aca­bada i els trens anant amunt i avall, no t'aca­para. Al con­trari, la sen­sació de segu­re­tat a l'andana men­tre espe­res el com­boi és total. De fet, no t'ho plan­te­ges, si estàs segur o no. L'equi­pa­ment és con­for­ta­ble –no tin­drem en compte les gote­res dels pri­mers dies– i el ser­vei és bo. Però com diu aquell, que els arbres no t'impe­dei­xin veure el bosc. És a dir, que no ens podem que­dar només amb un detall i per­dre la pers­pec­tiva. I en aquest cas el bosc és que, tres anys després de la inau­gu­ració del tren d'alta velo­ci­tat a Girona, la infra­es­truc­tura encara no té el pla de segu­re­tat apro­vat. I tam­poc val a dir que no s'ha de crear alarma perquè no ha pas­sat res. Perquè sí que ha pas­sat. El túnel es va inun­dar, no una, sinó dues vega­des, i per sort no ens vam haver de plànyer de grans mals, més enllà de talls en el ser­vei i els pro­ble­mes que això va com­por­tar en els viat­gers.

I aquí només hi ha un únic res­pon­sa­ble, que és Adif. I per molt que vul­gui tirar pilo­tes fora o, pit­jor, tirar la pilota al teu­lat de l'Ajun­ta­ment, Adif no compta que els giro­nins tenim memòria. I, per si de cas ens assetja alguna nebu­losa, podem recórrer a l'heme­ro­teca dels mit­jans de comu­ni­cació giro­nins, que hem seguit fil per randa com ha anat tot el procés. I el menys­preu vers la ciu­tat que ha envol­tat aquesta obra és indig­nant. Tres anys sense pla de segu­re­tat! El temps de les excu­ses s'ha sobre­pas­sat amb escreix.