El rostre humà d'Europa

“Grècia ense­nya huma­ni­tat. És el ros­tre humà d'Europa, no les imat­ges dels que peguen refu­gi­ats a les fron­te­res d'Hon­gria.” Parau­les ten­dres del pri­mer minis­tre de Grècia, Ale­xis Tsi­pras, pro­nun­ci­a­des l'octu­bre pas­sat al Par­la­ment hel·lè, que con­tras­ten amb els fer­ris plens de refu­gi­ats expul­sats cap a Tur­quia. Syriza va votar fa uns dies a favor de l'acti­vació del pla de Brus­sel·les i Ankara que per­met fora­gi­tar els refu­gi­ats. Pot­ser era naïf pen­sar que aquest cop Tsi­pras no cedi­ria a la pressió d'Europa, que no podia caure més avall, que Syriza podria expiar els pecats de la crisi del deute. Però no, Grècia diu als refu­gi­ats “d'entrada, no”, com al referèndum de l'OTAN a Espa­nya. De sor­tida, sí.

El minis­tre grec del ram s'agafa a la “via legal per a l'arri­bada de refu­gi­ats” que per­se­gueix el pla tur­co­eur­poeu. En tant que refu­gi­ats se'ls ha d'aco­llir sí o sí. Bar­re­jar entrada legal i refu­gi­ats és per­vers, encara més tenint en compte que el nom­bre de deman­dants d'asil que entren legal­ment és molt infe­rior al d'expul­sats. L'u per u no fun­ci­ona. A qui li importa la lega­li­tat quan es fuig d'una guerra? Qui pot voler tor­nar a l'Iraq havent fugit d'Estat Islàmic i havent pagat a màfies per fer el camí invers? “Per què els ano­me­nen refu­gi­ats si els estan negant el refugi?”, inter­ro­gava ahir Alberto Garzón a Mari­ano Rajoy, una pre­gunta que fem exten­siva a Tsi­pras. I els enviem a Tur­quia, un país que ins­pira tanta con­fiança a la UE que fa més d'una dècada que és can­di­dat a l'ingrés. Volem que se n'ocupi Ankara, tot i els adver­ti­ments d'ONG sobre les seves devo­lu­ci­ons en calent a Síria, tot i el mer­ca­deig a què ha sotmès els refu­gi­ats, tot i el seu paper com a mínim dubtós en el crei­xe­ment del pro­blema giha­dista.

“Comença la des­fi­lada amb grups for­mats per unes quan­tes per­so­nes, anci­ans, dones, nens, que arri­ben exte­nu­ats pel can­sa­ment, tenen molt fred i molta gana; els ros­tres esquàlids demos­tren clara­ment els ter­ri­bles pati­ments que han supor­tat.” No és Ido­meni, no és Les­bos, és Prats de Molló el 1939, segons El docu­ment de Prats, l'informe de l'ajun­ta­ment que relata l'aco­llida dels veïns als exi­li­ats. “En un ram­pell sublim d'huma­ni­tat amb una abne­gació digna de tots els elo­gis, s'afa­nyen a fer tots els pre­pa­ra­tius per allot­jar-los i ali­men­tar-los.” Aquell era el ros­tre humà d'Europa.