Bandarres

Ser un ban­darra, un estra­fo­lari o supu­rar trets patològics té vir­tuts a l'hora d'atraure el sexe opo­sat. Amb aquesta perla des­per­tava l'arti­cle d'un dels dia­ris de casa nos­tra. Es veu que pas­sar-se a la banda fosca és la clau per tri­om­far en l'amor. Citen Darwin com a auto­ri­tat en matèria d'evo­lució i de selecció natu­ral, i l'Hos­pi­tal Clínic com a enti­tat inves­ti­ga­dora. Natu­ral­ment (noteu la iro­nia) el text no és bidi­rec­ci­o­nal: només els mas­cles han de ser ban­dar­res, estra­fo­la­ris o neuròtics per lli­gar més. Les dones, se suposa, se sen­ten atre­tes per aquests caràcters límit
amb la mateixa força que les abe­lles al pol·len (per no fer una com­pa­ració més esca­tològica amb mos­ques pel mig).
I és que ser com­pul­siu, obses­siu, teme­rari o aso­cial ja no és una xacra, sinó una innòcua tàctica evo­lu­tiva plena
de pro­fit. Aquest teòric mas­cle alfa ha d'agra­dar a les dones sigui com sigui. Lluny que­den les bones per­so­nes amb sen­tit de l'humor. Ara els volem per­tor­bats, mal edu­cats, insen­si­bles i, això sí, amb jupa de cuir, mol­tes arra­ca­des, i una moto tru­cada, si pot ser, que tren­qui tim­pans per allà on passi. És un tema de salut men­tal i d'auto­es­tima: una dona equi­li­brada, intel·ligent i que es valori a ella mateixa mai no es fixarà en un mas­clista en potència. O s'hi fixarà, però res més. Als quinze anys et fa gràcia el pòtol de la classe, però als trenta et genera més aviat llàstima. Moblar el
ter­rat, aquesta és l'autèntica evo­lució natu­ral. Vivim al segle de la màscara
i la cor­rupció, però som humans, una bar­reja per­fecta entre raó i emoció.
Que els rega­lin un cer­vell.