Mossèn Ballarín

Fa temps que no dic ni escric res en els mit­jans de comu­ni­cació. N'estic molt al marge. I crec que així ha de ser. Però avui faré una excepció. Amb motiu de la mort de mossèn Ballarín. Del meu amic mossèn Ballarín. Que vàrem enter­rar fa pocs dies a Gósol.

Perquè el va com­moure i entris­tir molt tot el pro­blema que a hores d'ara tinc. Des de la carta que vaig fer pública el dia 25 de juliol del 2014. Repe­teixo: el va com­moure i el va entris­tir. I me'n va par­lar amb llen­guatge i acti­tud d'home just. D'home capaç de com­pren­dre i esti­mar, però també exi­gent i just. I va fer una altra cosa: sense dei­xar de ser just i exi­gent va par­lar afec­tu­o­sa­ment de mi. Sense con­des­cendència. En allò i en la forma que ente­nia que es podia i que s'havia de fer. El cas és que ho va fer. I li ho agra­eixo.

I li agra­eixo més coses. Li agra­eixo la seva esti­mació per Cata­lu­nya, la seva visió gene­rosa i espe­rançada de la vida i la seva fe cris­ti­ana no gens encar­ca­rada. I que tot això durant tota la vida ho ha anat no només pre­di­cant sinó trans­me­tent. Trans­me­tent a molta gent jove, i després ja no tan jove però activa i com­pro­mesa fins al final. Tant és així que durant dècades hi ha hagut a Cata­lu­nya fets i can­vis i ini­ci­a­ti­ves i grups de gent d'ordre divers –espi­ri­tual, polític, social, naci­o­nal– en els quals la influència de mossèn Ballarín ha tin­gut un paper impor­tant. Els qui ho hem vis­cut des de la pro­xi­mi­tat i també amb una certa pers­pec­tiva gene­ral, però també des de la vivència i la consciència del risc ètic i social que com­porta un com­promís de vida, sabem que en el fons de mol­tes ini­ci­a­ti­ves espi­ri­tu­als, soci­als i de país mossèn Ballarín hi ha tin­gut un paper impor­tant. N'hem d'estar-li molt agraïts.

Perquè en un país i en una soci­e­tat de vega­des pas­sen fets nega­tius. De vega­des hi ha per­so­nes que fallen. I això fereix molt la sen­si­bi­li­tat de la gent. I s'entén. A aquests, mossèn Ballarín els hau­ria dit allò que deia al seu admi­rat Char­les Péguy, que va ser mes­tre seu i d'algú més a casa nos­tra. Els diria, pen­sant en el país en gene­ral, i amb la capa­ci­tat que tenia de tenir una visió ampla i gene­rosa, que “final­ment els plens pesen els buits”.

Més enllà dels nos­tres pro­ble­mes indi­vi­du­als i col·lec­tius, petits i gros­sos, i d'errors i falles, i més enllà també de l'expi­ació i la repa­ració necessàries –i que no es poden defu­gir– podem man­te­nir viva l'espe­rança perquè hem tin­gut gent com mossèn Ballarín. Que han sumat molt. Tant que el país pot tenir l'espe­rança que al cap­da­vall haurà sumat més que no pas res­tat.
Gràcies a gent com ell.