Cent dies

Avui es com­plei­xen els cent dies de govern pre­si­dit per Car­les Puig­de­mont. Uf! A Cata­lu­nya gover­nar s'ha fet difícil. Però menys que a Espa­nya. Quin balanç se'n pot fer, d'aquests cent dies redons que hau­rien de cloure l'etapa de con­des­cendència de l'opo­sició, però que no ho faran perquè l'opo­sició no és con­des­cen­dent ni a Cata­lu­nya ni enlloc? Depèn. Des del punt de vista de l'uni­o­nisme, el cen­turió Puig­de­mont no ha fet res més enllà de la traca i la farsa. Ha que­dat pre­so­ner, ell també, d'una gran men­tida que impe­deix gover­nar el país amb eficiència i resol­dre “els pro­ble­mes que afec­ten la gent”. Per a l'inde­pen­den­tisme, aquests cent dies han permès encar­ri­lar el procés i començar a reforçar les estruc­tu­res d'estat, des­ple­gar les comis­si­ons que hau­ran de per­me­tre la subs­ti­tució legal. Enfi­lar l'agu­lla, doncs, en el vers de Miquel Martí i Pol, que Lluís Llach recita amb unes altres parau­les de tant en tant al Par­la­ment. I amb això n'hi ha prou? Aquest és el drama. Tanta comissió i tanta estruc­tura no han ser­vit per man­te­nir la il·lusió dels dos mili­ons de cata­lans que es van creure que tenien Ítaca a l'altura de Menorca. Pot­ser per això avui Car­les Puig­de­mont par­larà de l'estat del benes­tar, de la lluita con­tra l'atur i de la rege­ne­ració democràtica. Per il·lusi­o­nar. Però serà deba­des. Perquè tot això depèn de lleis que no pot fer el Par­la­ment i dels pres­su­pos­tos que no té el govern. El peix es mos­sega la cua, pre­si­dent. I el que ha de fer és mos­se­gar la xarxa per tren­car-la.