Tribuna
Refundar Convergència
Seria injust no reconèixer la transcendència històrica de la fundació de CDC, el 1974, a Montserrat. En la dinàmica històrica prèvia a la Transició, i en una conjuntura de mobilització democràtica de la societat catalana imbuïda de cultura antifranquista, una heterogènia confluència de grups, individus, sensibilitats i tradicions polítiques es van aplegar al voltant d'un projecte concebut per pilotar la definició de Catalunya com a subjecte polític. Com tot, hi ha lectures confrontades al voltant d'un fenomen complex com aquest, tanmateix, Convergència, un espai on liberals es barrejaven amb socialdemòcrates, i el pensament social cristià ho feia amb un nacionalisme pragmàtic, s'aplegava al voltant de la carismàtica figura de Jordi Pujol, símbol aleshores de la resistència cívica contra la dictadura, i amb capacitat de crear tants adeptes com enemics; per inspirar confiança entre uns, i esdevenir una caricatura de botiguer entre altres.
TAnmateix, si cal fer un reconeixement històric a la formació és el d'haver-se constituït com un partit inequívocament antifranquista, i alhora lliure de la colonització marxista de part de l'esquerra del moment en el difícil període de la guerra freda. Els anys van anar fent de CDC una formació creixentment conservadora, tanmateix profundament democràtica, a diferència del projecte polític de Fraga que fa, en expressió de Xavier Casals, que la ultradreta tingui una “presència absent”, una existència per delegació. Alhora, Convergència també va saber superar la temptació reaccionària de bona part de les elits dirigents, creadores d'un nacionalisme excloent de preguerra i un botiflerisme sociològic durant la dictadura.
ARa bé, a Convergència, l'autonomia no li va provar. Malgrat assolir una hegemonia en les institucions de la Catalunya autònoma, va establir un pacte desigual amb l'Estat, tot fent de la idea vicensiana de “pactisme” una caricatura a partir de la lògica del “peix al cove”. En realitat, es va generar una dinàmica perversa entre Barcelona i Madrid en què les elits dirigents catalanes se subordinaven a unes elits extractives hispàniques que anaven, a poc a poc, deixant de dissimular la façana democràtica per submergir-se en la sopa del seu nacionalisme autoritari. El principi de la fi de la credibilitat convergent s'esdevingué amb el Pacte del Majestic, en investir un personatge com Aznar. Tanmateix, ja al llarg de la mateixa dècada, el projecte nacionalista es deixa contaminar per les tendències neoliberals provinents d'Europa i Amèrica i que aprofundeixen desigualtats corrosives. El col·lapse de l'Espanya autonòmica qüestiona el paper assumit per la formació al llarg de dècades, i l'obliga a triar entre dissolució de la pròpia identitat en l'Espanya recentralitzada o la independència. El seu fundador, Jordi Pujol, a qui ningú no hauria de negar l'olfacte polític, va acabar acceptant la situació d'un país (i un partit) que havia sortit massivament de l'armari sobiranista. L'escàndol impulsat pels seus antics interlocutors estatals demostren fins a quin punt Pujol encertava el diagnòstic.
En certa mesura, la refundació de Convergència es fa necessària, perquè també és necessària la presència d'un partit que aplegui una porció important de la sociologia del país. Contràriament al que pensen forces polítiques emergents, existeix un important percentatge de catalans amb un tarannà conservador en aspectes socials i de cultura política que necessiten un projecte fonamentat en valors morals, cívics i econòmics que ens remeten a l'època de la seva fundació. Un gruix de catalans que no són tan lluny com sembla de les esquerres pel que fa al seu instint de justícia social. Això implica la necessitat que el partit hereu de CDC ha d'expulsar del seu espai el neoliberalisme, la ideologia i pràctica que va acabar colonitzant bona part del seu espai, i que és el responsable intel·lectual dels principals episodis de corrupció i nepotisme, o la passivitat enfront la profunda immoralitat que representen desigualtats insuportables. L'adopció de mesures de desregulació, privatització, gestió privada dels serveis públics, flexibilitat laboral, retallades (on hi ha jugat més el vici que la necessitat, la ideologia que les imposicions de Montoro) és el que ha degradat la imatge pública del partit a ulls dels seus votants i simpatitzants. En altres paraules, una vegada s'ha prescindit del llast de Duran Lleida, els convergents haurien d'expulsar el fanàtic Milton Friedman dels seus rengles i pregar a John Maynard Keynes que torni a apuntar-s'hi.
