Opinió

Tribuna

Refundar Convergència

“Es fa necessària, perquè també és necessària la presència d'un partit que aplegui una porció important de la sociologia del país

Seria injust no reconèixer la trans­cendència històrica de la fun­dació de CDC, el 1974, a Mont­ser­rat. En la dinàmica històrica prèvia a la Tran­sició, i en una con­jun­tura de mobi­lit­zació democràtica de la soci­e­tat cata­lana imbuïda de cul­tura anti­fran­quista, una hete­rogènia con­fluència de grups, indi­vi­dus, sen­si­bi­li­tats i tra­di­ci­ons polítiques es van aple­gar al vol­tant d'un pro­jecte con­ce­but per pilo­tar la defi­nició de Cata­lu­nya com a sub­jecte polític. Com tot, hi ha lec­tu­res con­fron­ta­des al vol­tant d'un feno­men com­plex com aquest, tan­ma­teix, Con­vergència, un espai on libe­rals es bar­re­ja­ven amb soci­al­demòcra­tes, i el pen­sa­ment social cristià ho feia amb un naci­o­na­lisme pragmàtic, s'aple­gava al vol­tant de la carismàtica figura de Jordi Pujol, símbol ales­ho­res de la resistència cívica con­tra la dic­ta­dura, i amb capa­ci­tat de crear tants adep­tes com ene­mics; per ins­pi­rar con­fiança entre uns, i esde­ve­nir una cari­ca­tura de boti­guer entre altres.

TAn­ma­teix, si cal fer un reco­nei­xe­ment històric a la for­mació és el d'haver-se cons­tituït com un par­tit inequívoca­ment anti­fran­quista, i alhora lliure de la colo­nit­zació mar­xista de part de l'esquerra del moment en el difícil període de la guerra freda. Els anys van anar fent de CDC una for­mació crei­xent­ment con­ser­va­dora, tan­ma­teix pro­fun­da­ment democràtica, a diferència del pro­jecte polític de Fraga que fa, en expressió de Xavier Casals, que la ultra­dreta tin­gui una “presència absent”, una existència per dele­gació. Alhora, Con­vergència també va saber superar la temp­tació reac­cionària de bona part de les elits diri­gents, cre­a­do­res d'un naci­o­na­lisme exclo­ent de pre­guerra i un boti­fle­risme sociològic durant la dic­ta­dura.

ARa bé, a Con­vergència, l'auto­no­mia no li va pro­var. Mal­grat asso­lir una hege­mo­nia en les ins­ti­tu­ci­ons de la Cata­lu­nya autònoma, va esta­blir un pacte desi­gual amb l'Estat, tot fent de la idea vicen­si­ana de “pac­tisme” una cari­ca­tura a par­tir de la lògica del “peix al cove”. En rea­li­tat, es va gene­rar una dinàmica per­versa entre Bar­ce­lona i Madrid en què les elits diri­gents cata­la­nes se sub­or­di­na­ven a unes elits extrac­ti­ves hispàniques que ana­ven, a poc a poc, dei­xant de dis­si­mu­lar la façana democràtica per sub­mer­gir-se en la sopa del seu naci­o­na­lisme auto­ri­tari. El prin­cipi de la fi de la cre­di­bi­li­tat con­ver­gent s'esde­vingué amb el Pacte del Majes­tic, en inves­tir un per­so­natge com Aznar. Tan­ma­teix, ja al llarg de la mateixa dècada, el pro­jecte naci­o­na­lista es deixa con­ta­mi­nar per les tendències neo­li­be­rals pro­vi­nents d'Europa i Amèrica i que apro­fun­dei­xen desi­gual­tats cor­ro­si­ves. El col·lapse de l'Espa­nya autonòmica qüesti­ona el paper assu­mit per la for­mació al llarg de dècades, i l'obliga a triar entre dis­so­lució de la pròpia iden­ti­tat en l'Espa­nya recen­tra­lit­zada o la inde­pendència. El seu fun­da­dor, Jordi Pujol, a qui ningú no hau­ria de negar l'olfacte polític, va aca­bar accep­tant la situ­ació d'un país (i un par­tit) que havia sor­tit mas­si­va­ment de l'armari sobi­ra­nista. L'escàndol impul­sat pels seus antics inter­lo­cu­tors esta­tals demos­tren fins a quin punt Pujol encer­tava el diagnòstic.

En certa mesura, la refun­dació de Con­vergència es fa necessària, perquè també és necessària la presència d'un par­tit que aple­gui una porció impor­tant de la soci­o­lo­gia del país. Contrària­ment al que pen­sen for­ces polítiques emer­gents, exis­teix un impor­tant per­cen­tatge de cata­lans amb un tarannà con­ser­va­dor en aspec­tes soci­als i de cul­tura política que neces­si­ten un pro­jecte fona­men­tat en valors morals, cívics i econòmics que ens reme­ten a l'època de la seva fun­dació. Un gruix de cata­lans que no són tan lluny com sem­bla de les esquer­res pel que fa al seu ins­tint de justícia social. Això implica la neces­si­tat que el par­tit hereu de CDC ha d'expul­sar del seu espai el neo­li­be­ra­lisme, la ide­o­lo­gia i pràctica que va aca­bar colo­nit­zant bona part del seu espai, i que és el res­pon­sa­ble intel·lec­tual dels prin­ci­pals epi­so­dis de cor­rupció i nepo­tisme, o la pas­si­vi­tat enfront la pro­funda immo­ra­li­tat que repre­sen­ten desi­gual­tats insu­por­ta­bles. L'adopció de mesu­res de des­re­gu­lació, pri­va­tit­zació, gestió pri­vada dels ser­veis públics, fle­xi­bi­li­tat labo­ral, reta­lla­des (on hi ha jugat més el vici que la neces­si­tat, la ide­o­lo­gia que les impo­si­ci­ons de Mon­toro) és el que ha degra­dat la imatge pública del par­tit a ulls dels seus votants i sim­pa­tit­zants. En altres parau­les, una vegada s'ha pres­cin­dit del llast de Duran Lleida, els con­ver­gents hau­rien d'expul­sar el fanàtic Mil­ton Fri­ed­man dels seus ren­gles i pre­gar a John May­nard Key­nes que torni a apun­tar-s'hi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia