Sant Jordi per dins

He hagut de posar aquest títol a l'arti­cle perquè el que hi volia posar no m'hi cabia: “Les experiències de l'escrip­tor no mediàtic que firma lli­bres per pri­mera vegada per Sant Jordi.” Aquest podria ser per­fec­ta­ment el títol d'un lli­bre del suec Jonas Jonas­son i segu­ra­ment faria més ven­di­ble l'arti­cle que el que hi he posat. Però les coses són com són. Com Sant Jordi.

Em feia il·lusió fir­mar lli­bres (sobre­tot perquè eren dos: Em dic Car­les (Ara Lli­bres) i 100 gols que han fet del Barça més que un club (Cos­setània). I perquè no ho havia fet quan vaig publi­car Escol­tant Guar­di­ola. Lla­vors això de fir­mar lli­bres es veu que era –això em van dir– només per als escrip­tors mediàtics. Ara també, ja els ho dic jo. Però als no mediàtics també ens fa il·lusió. Ara bé, fir­mar lli­bres per Sant Jordi sense ser una cara mediàtica és dur. I encara que esti­guis pre­pa­rat prèvia­ment per tenir-ho assu­mit, fir­mar lli­bres a les para­des és una experiència que, per si de cas, et situa en la veri­ta­ble rea­li­tat, que no és la que els que t'esti­men et pin­ten quan et diuen que que­daràs amb la mà encar­ca­rada de tant fir­mar. Ara sem­bla que em queixo. Però no, de cap manera. Segu­ra­ment vaig fir­mar més lli­bres dels que m'espe­rava, pre­vin­gut com estava per algun edi­tor. Si més no, més que els dels escrip­tors amb qui vaig com­par­tir espai. Però no tants com els que us pugueu ima­gi­nar que caben en una hora curta (anar d'una parada a l'altra no es fa encara amb tele­trans­por­tació) en què no es for­men cues i hi ha algu­nes pau­ses en què la cor­rua de gent passa de llarg.

Però el nom­bre de fir­mes no és el més impor­tant, de veri­tat (encara que els edi­tors suposo que és el que més valo­ren). Per mi va ser el bany de rea­li­tat. A les dues para­des de Girona, per exem­ple, el pri­mer que et tro­bes és que t'has de bara­llar amb els depen­dents per tenir un mínim espai vital. La segona, que vuit de cada deu per­so­nes que et diuen alguna cosa és perquè et con­fo­nen amb un depen­dent i et dema­nen per lli­bres d'altres autors. A les de Bar­ce­lona sí que tens el teu espai iden­ti­fi­ca­tiu. I et tro­bes amb la per­sona que, davant teu, es mira i es remira el teu lli­bre i el deixa al piló i se'n va. Però també la mare que el com­pra perquè vol que el seu fill s'afi­ci­oni a lle­gir lli­bres i creu que és l'adi­ent per acon­se­guir-ho. O algú que en té alguna referència (sobre­tot perquè t'ha vist a la tele­visió; mediàtic inci­pi­ent) i el con­venç. O el que et segueix pel que escrius al diari. O el nen que fa tor­nar el seu pare, que havia pas­sat de llarg, perquè li com­pri el lli­bre.

Una experiència dura. Però també impa­ga­ble. No és una guerra, ni una com­pe­tició. És com la vida, perquè et fa tas­tar tots els gus­tos de la rea­li­tat. Per això poder-la viure és un pri­vi­legi.