Memòria del Majestic

El 28 d'abril pas­sat es va com­me­mo­rar el vintè ani­ver­sari de l'ano­me­nat pacte del Majes­tic, l'acord entre CiU i el PP que va per­me­tre la inves­ti­dura de José Maria Aznar. La fita ha pas­sat gai­rebé des­a­per­ce­buda. L'oblit té, molt pro­ba­ble­ment, diver­ses expli­ca­ci­ons: els seus actors prin­ci­pals, Pujol i Aznar, es tro­ben en hores bai­xes, acla­pa­rats pels pro­ble­mes fis­cals i arra­co­nats pels seus res­pec­tius par­tits. El pro­blema no rau només en la inco­mo­di­tat que gene­ren els pro­ta­go­nis­tes de l'acord, sinó també en el fet que les dues for­ma­ci­ons que van ava­lar-lo viuen ins­tal·lades en esce­na­ris radi­cal­ment dife­rents, allu­nya­des de l'ambi­ent d'entesa i amb objec­tius polítics con­tra­po­sats. No hi ha gaire gent, doncs, dis­po­sada a rei­vin­di­car aquell acord.

El pro­blema no és només l'oblit, sinó també les lec­tu­res con­tra­po­sa­des que ofe­rei­xen els pro­ta­go­nis­tes. A les seves memòries, Pujol es lamenta de “l'esce­ni­fi­cació exces­siva”, però en valora els resul­tats tan­gi­bles per al país, entre els quals la millora del finançament o el des­ple­ga­ment dels Mos­sos. Per la seva banda, Aznar con­si­dera que “lluny d'enfor­tir el naci­o­na­lisme, li va pro­duir un retrocés polític i social sig­ni­fi­ca­tiu”; una lec­tura, val a dir, feta fa només alguns mesos. Si ens cenyim als resul­tats elec­to­rals del 1999, l'expre­si­dent espa­nyol podria tenir raó (tot i que el retrocés també el va patir el PP català), però la seva anàlisi es troba allu­nyada de la que feia fa vint anys, quan es van­tava de par­lar català en la inti­mi­tat. En tot cas, la pers­pec­tiva històrica ens per­met situar aquell acord com el punt final en l'estratègia del peix al cove; i, al mateix temps, el moment en què el cata­la­nisme con­ser­va­dor es va impli­car amb més inten­si­tat en la gover­na­bi­li­tat d'Espa­nya. El preu fou ele­vat per a CiU. El gir del PP a par­tir de la majo­ria abso­luta del 2000 i la inca­pa­ci­tat de des­fer-se del llast de la dreta espa­nyola tot i l'ofe­ri­ment de Carod-Rovira, van posar les bases del pacte del Tinell. La història poste­rior, amb la fita esta­tutària i el cop de porta del 2010, és ben cone­guda.