Pairolí, el mig elegit dels déus

Vaig tenir la sort de trac­tar una mica l'escrip­tor Miquel Pai­rolí, i el pri­vi­legi de lle­gir-ne tots els lli­bres i una infi­ni­tat d'arti­cles. L'última vegada que el vaig veure va ser un dia d'octu­bre de l'any 2010, en què va fer-me la deferència de venir a Vila­franca perquè l'entre­vistés per a un pro­grama de lli­bres tele­vi­siu que conduïa ales­ho­res. Enca­bat de la feina, vam anar a dinar al res­tau­rant del meu germà, i, si no m'erro, ell va dema­nar cigrons –una de les espe­ci­a­li­tats de la casa– i peus de porc. En Pai­rolí era un home mode­rat, seve­ra­ment tra­di­ci­o­nal, intel·ligent. Una per­sona a qui agra­dava de fer les coses a poc a poc i bé.

En el meu exem­plar del lli­bre Octu­bre, pel qual l'entre­vis­tava aquell dia, m'hi va fer una dedi­catòria d'una cor­recció modèlica, que reme­tia al moment en què ens havíem cone­gut, a l'edi­to­rial Columna: el de l'edició del seu pri­mer die­tari, Pai­satge amb fla­mes. L'endreça que tinc d'ell en aquest dar­rer lli­bre data del 14 de març de 1990. Pel die­tari L'enigma devia entre­vis­tar-lo en el pro­grama Fum d'estampa, a la dar­re­ria de l'any 1999. La dedi­catòria d'aquest també fa referència al pri­mer lli­bre (en Miquel era un home seriós, de fide­li­tats insu­bor­na­bles). En canvi, els mots d'endreça que va escriure en el meu exem­plar d'El manus­crit de Vir­gili (que, jun­ta­ment amb Cera, em sem­bla la seva millor novel·la) es refe­rei­xen exclu­si­va­ment als dile­mes de l'argu­ment de l'obra –un argu­ment magnífic, val a dir-ho.

Recordo una pas­se­jada ple­gats, amunt i avall del car­rer Pelai, en una època en què ell tre­ba­llava al Diari de Bar­ce­lona i jo ho devia fer a Columna. Pai­satge amb fla­mes ens havia fet còmpli­ces. En Pai­rolí era un savi que tenia molta cura de no fer-te sen­tir mai un igno­rant. Un savi serè, sem­pre refrac­tari als exces­sos romàntics (“patim encara les con­seqüències de l'exal­tació romàntica del jo íntim de l'artista”), que no seguia gens la moda en el ves­tir, ni la de l'estil lite­rari. He escrit més d'una vegada que ell, com en Mon­cada o en Rendé, per exem­ple, és de la mena d'escrip­tors autènti­ca­ment fia­bles, des d'un punt de vista lingüístic. Cada cop en que­den menys.

Ara Cur­bet Edi­ci­ons i la Fun­dació Valvi han tin­gut l'encert d'aple­gar els seus tres die­ta­ris en un sol volum, La vida a la menuda. Die­ta­ris (1990-2010). Es tracta d'una de les grans con­se­cu­ci­ons en aquest gènere dels últims trenta anys. El gran tema d'aquest lli­bre que en són tres és el temps. També hi apa­reix molt la mort. Relle­geixo aquesta afir­mació de Pai­satge amb fla­mes: “Sóc molt més a prop que no era ales­ho­res de pen­sar que real­ment els que moren joves són els ele­gits dels déus.” Ell va morir, pre­ma­tu­ra­ment, a cin­quanta-sis anys. “Massa aviat.” Un mig ele­git dels déus.