Tot, tot s'avança aquest any

Va començar pels camps de fenc, en els quals la major part de l'herba no s'ha asse­cat i s'hi han fet segues a l'hivern. Els bor­rons de brosta i fruita dels frui­ters es mogue­ren a pri­mers de març i han flo­rit cinc set­ma­nes abans de temps. Hom podrà veure algu­nes vari­e­tats de flors ja en decadència a pri­mers de maig. El mateix que els par­tits. Can­sats de no acon­se­guir trac­tes, pac­tes, acords i majo­ries, –sovint perquè molts dels nous no saben el que volen– i a la vista que la situ­ació política no s'aguanta per enlloc, en con­tra del sen­tit comú, han pro­vo­cat noves elec­ci­ons. Dels pocs que han vol­gut expli­car-ho, ni un ha tro­bat motius o neces­si­tat. Les raons infan­tils d'alguns d'ells han estat patètiques. Els intel·ligents han callat sàvia­ment. És maco callar i escol­tar sola­ment!

En hores de poques empen­tes, he seguit petits gru­pets de matri­mo­nis de mitja edat. Elles, uns metres més enda­vant, fru­ei­xen de l'expo­sició. Ells, molt interes­sats en la política i l'eco­no­mia, cami­nen i miren i no veuen res. Una de les dones: “Papitu...! No us per­deu això!” És el tre­ball d'una vir­tu­osa, ja gran, que sorprèn cada any amb la seva apor­tació. Un d'ells s'apunta en un dimi­nut paper tres o qua­tre noms. En tor­nar cap a casa cami­nant, comen­ten l'expo­sició i el de la chu­leta fa que­dar prou bé els homes. No tot el gènere mas­culí fa el mateix, és clar. Totes les vari­ants de la cul­tura tenen segui­dors addic­tes. Les flors, amb excep­ci­ons, res­ten afi­li­a­des al gènere femení. És un fet!