Pot pas ser

L'essen­cial és invi­si­ble als ulls, diu Antoine de Saint-Exupéry a El Petit Príncep, un lli­bre que lle­gim de manera dife­rent als vuit anys i als qua­ranta. Els fets clau de la nos­tra vida no escla­ten als qua­tre vents: pas­sen per casu­a­li­tat, entre bam­bo­li­nes, com aquells petons espon­jo­sos d'una tarda rere la tela blanca que penja del sos­tre. Encara bate­guem i ho notem a les mans. L'espec­ta­cle hipnòtic de la natura se'ns enco­mana i dan­sem del bon rot­llo al silenci en qüestió d'hores. Però encara hi som. Hi ha temps per ima­gi­nar-ho tot, per creure que ens bus­quem. Què hi vols fer? L'amor demana car­rer, demana vent, no sap morir en l'escla­vatge de l'aïlla­ment. Seré una lle­tra de tango per a la teva indi­fe­rent melo­dia? Vull entrar. Vull veure com hi veuen els teus ulls, com escri­uen els teus dits, com arpe­ges la gui­tarra o com res­tau­res la vella calai­xera de l'àvia. No pot ser que esti­guem aquí per no poder ser. De vega­des sabem que no, però resulta ser que sí. Conei­xem la incon­veniència de fa dies però tot i així ens donem l'opor­tu­ni­tat. Per si de cas. No fos que. Qui sap. Com diu el mes­tre, cami­nem per la vida sense bus­car-nos, però sabent que hi cami­nem per tro­bar-nos. T'entenc: em dius que por­tem vides molt dife­rents. Però ens ha anat bé, fins ara, amb aquells amb qui portàvem vides simi­lars? Em sem­bla que vull créixer amb tu però no vull enve­llir. I ens aja­cem sobre la gespa d'un parc pro­per a l'estació. Els parcs són fets per esti­rar-s'hi. I la memòria sap què ha de guar­dar sen­cer. S'ha aca­bat el bròquil.