Com un pèndol

Fa poc, en un congrés de psi­quia­tria, el doc­tor Jaume Rus­sell, pre­si­dent de la Soci­e­tat Cata­lana de Psi­quia­tria i Salut Men­tal, adver­tia de l'existència d'una maca­bra oferta a inter­net. Per­so­nes infec­ta­des amb el virus del VIH s'ofe­rei­xen per tenir rela­ci­ons sexu­als –sense engany i, evi­dent­ment, sense pre­ser­va­tiu– amb tot aquell que vul­gui expe­ri­men­tar la sen­sació ver­ti­gi­nosa d'expo­sar-se a la malal­tia. Els matei­xos dies, la cadena SER infor­mava de les ano­me­na­des “rule­tes sexu­als”. Es tracta de tro­ba­des en què un dels par­ti­ci­pants és una per­sona infec­tada, la iden­ti­tat de la qual des­co­nei­xen tots els altres que entren en el joc. El sexe es prac­tica amb qui sigui, sense pre­ven­ci­ons, sense pre­gun­tes i sense saber, al final, si aquell amb qui has tin­gut rela­ci­ons tenia la sida o no. “Amb l'objec­tiu de fer més esti­mu­lant l'experiència”, diuen els espe­ci­a­lis­tes de l'hos­pi­tal Clínic, que apro­fi­ten aquesta moda (soter­rada, però moda a la fi) per avi­sar que “s'ha per­dut el res­pecte” a la malal­tia.

La capa­ci­tat humana de temp­tar el destí, d'anar fins als límits, de tas­tar la pos­si­bi­li­tat del pànic, és enorme. Sense jus­ti­fi­cació. Pel sol fet de fer-ho. Després d'un pri­mer estadi en què la sida va ser per­ce­buda com una plaga bíblica (fins i tot com un càstig, no ho obli­dem: alguns hi van veure, encara hi volen veure, una male­dicció moral), després de la deso­lació ini­cial, de l'assumpció social i de la lenta con­versió en una malal­tia con­tro­lada i crònica, ara vivim en un període no sola­ment de rela­xació, sinó de fri­vo­li­tat.

Pot­ser són les dues cares d'una mateixa moneda. Per un cos­tat, extre­mem les mesu­res pro­filàcti­ques i exal­cem la vida sana, arra­co­nem la mort i ens encas­te­llem con­tra la catàstrofe que no pen­sem que hagi de suc­ceir. Per un altre, ens abo­quem a una mena de des­trucció con­sen­tida que valora per damunt de tot la imme­di­a­tesa del plaer actual, jus­ta­ment com a antídot con­tra tanta pre­visió. Vivim entre la pro­tecció total i el risc abso­lut. Oscil·lem, com un pèndol, entre aquests dos pols.