Gasejar

Aquesta set­mana els refu­gi­ats siri­ans del camp d'Ido­meni han estat ata­cats amb gas lacri­mo­gen per part de la poli­cia quan volia des­man­te­llar el recinte. Gase­jar hau­ria de ser un verb infame per a una Europa que es desitja para­digma dels drets humans però que cau en la bru­ta­li­tat d'ata­car éssers inno­cents, des­val­guts i inde­fen­sos. L'any 2015 el pri­mer minis­tre francès, Manuel Valls, va inau­gu­rar el memo­rial del camp de con­cen­tració de Ribe­sal­tes amb un dis­curs que aspi­rava a la uni­ver­sa­li­tat ètica: “Aquest memo­rial con­cen­tra tot l'hor­ror del segle XX. Cal mirar als ulls del pas­sat per evi­tar que l'odi torni arre­lar a França.” Però en el mateix moment que Valls des­ple­gava aquest flo­ri­legi, el govern francès repri­mia amb ferot­gia els milers d'immi­grants que, con­cen­trats a Calais, inten­ta­ven sal­tar la tanca per acce­dir a l'Eurotúnel i, d'aquesta manera, arri­bar a Angla­terra.

S'ha impo­sat una con­tra­dicció mise­ra­ble: es refusa la bru­ta­li­tat del pas­sat al mateix temps que no es fa res per evi­tar la bru­ta­li­tat en el pre­sent. Molts dis­cur­sos de fra­ter­ni­tat uni­ver­sal sem­blen una esce­ni­fi­cació con­ce­buda per mirar a una altra banda men­tre es come­ten atro­ci­tats en viu i en directe, en el pre­sent, que, de fet, és l'únic temps que exis­teix. Aquest procés de frag­men­tació moral de la història el diagnos­tica Elias Canetti amb un cinisme intel·ligent que resulta imba­ti­ble: “Els intents de man­te­nir viva la memòria de les per­so­nes en lloc d'elles matei­xes és, tan­ma­teix, el més gran que ha acon­se­guit fins ara la huma­ni­tat.”