L'‘èxit' de la Patum infantil

La Patum ha estat des de sem­pre una festa mul­ti­tu­dinària. Pot­ser sí que des que va ser decla­rada Patri­moni Imma­te­rial de la Huma­ni­tat hi ha més gent del país, i de fora, que s'hi arriba. I, és clar, qui hi va, repe­teix. Però jo recordo haver-me que­dat en els car­rers adja­cents a la plaça de Sant Pere perquè era impos­si­ble entrar-hi. I d'això ja fa molts anys... Enguany, segu­ra­ment per l' efecte Bruce , diu­menge a la nit es va haver d'atu­rar la cele­bració. Un estudi de dos pro­fes­sors de la UPC deter­mina que hi havia 7.116 per­so­nes a la plaça, quan els cos­sos de segu­re­tat actuen a par­tir de les 6.000, set per­so­nes per metre qua­drat, una den­si­tat per mi molt ele­vada.

Aquest any, però, jo debu­tava en una Patum infan­til . Què he de dir? Doncs el mateix que he dit abans, que qui hi va, hi torna, i el meu fill ja em pres­si­ona per tor­nar-hi a la festa espe­cial d'aquest setem­bre, encara que no n'hi haurà pas, de festa infan­til... Però em va fer l'efecte que la Patum infan­til, sobre­tot la com­pleta, cor­ria el risc, com altres fes­tes popu­lars del nos­tre país, de morir d'èxit. Per culpa dels pares, és clar. Val a dir que l'orga­nit­zació s'hi esforça i, en múlti­ples oca­si­ons, va voler dei­xar clar a través de mega­fo­nia que aquesta és una festa per als nens, que els adults ja tenen la seva i que, a més, cada cop hi assis­tei­xen més infants dels pobles de la comarca (i de l'àrea metro­po­li­tana, diria jo...). Però els nens s'hi han de moure entre un mar de cames de pares amb els seus fills a les espat­lles, tants, que són una veri­ta­ble bar­rera i impe­dei­xen que els infants dis­fru­tin de veri­tat dels balls de les com­par­ses.

Fàcil de resol­dre? No. Però jo, pare d'un nen que podria dur a les espat­lles, aplau­di­ria que arri­bat a un punt de la plaça de Sant Pere només pogues­sin con­ti­nuar els nens, que sem­pre tin­drien con­tacte visual amb els seus pares. D'aquesta manera, els nens podrien veure i ballar amb les com­par­ses i no tro­bar-se amb uns veri­ta­bles gegants al davant, però no pas els que ballen amb el Bruce Springs­teen...