L'ecologisme de mossèn Dalmau

Si hi ha un patri­ota que ha fet de la seva vida una dedi­cació plena a un cris­ti­a­nisme res­pon­sa­ble, a l'eco­lo­gia i al país, aquest és el teòleg mossèn Josep Dal­mau i Olivé (Sant Llo­renç Savall,1926). A ell, junt amb per­so­na­li­tats com Lluís Maria Xiri­nacs, Jaume Rodri i Jordi Lli­mona, entre altres com­panys de ruta i del movi­ment Pax Christi, el tro­bem en totes les acci­ons de no-violència en defensa de les lli­ber­tats naci­o­nals i en nom­bro­ses rei­vin­di­ca­ci­ons eco­lo­gis­tes. Durant el fran­quisme i la Tran­sició veu­rem el mossèn, dei­xe­ble de l'estratègia i pen­sa­ment dels Gandhi, Lut­her King, Hélder Câmara i Teil­hard de Char­din, en la majo­ria de fets que han mar­cat la història de la resistència cata­la­nista: la Caput­xi­nada, la cre­ació de l'Assem­blea de Cata­lu­nya, el suport a les vagues de fam i la can­di­da­tura al Nobel de la Pau de Xiri­nacs, la pri­mera con­venció naci­o­nal per la inde­pendència...

Els nous líders sobi­ra­nis­tes, els més mediàtics, solen refe­rir-se al Procés com si amb ells comencés la revo­lució social i política i no tenen per cos­tum esmen­tar que el moment històric que vivim és també fruit de la tasca d'aque­lles i aquells patri­o­tes actius durant els anys en què decla­rar-se inde­pen­den­tista era jugar-se la pell. Dal­mau, pel seu frenètic acti­visme i vita­li­tat, havia pas­sat a ser un dels onze cape­llans inte­grats en la llista dels cata­lans més vigi­lats per la poli­cia fran­quista.

I no vull dei­xar d'esmen­tar la seva militància eco­lo­gista. Rec­tor de Gallifa des del 1956, va con­ver­tir, amb l'ajut dels molts adep­tes a la seva causa, l'ermita i el cas­tell mil·lenari d'aquest petit poble del Vallès Occi­den­tal en el pri­mer san­tu­ari del món dedi­cat a l'eco­lo­gia, a través d'una talla de la Mare de Déu del segle XI tro­bada en una masia de la meva terra gar­rot­xina. L'entro­nit­zació d'aquesta imatge es celebrà el juny del 1987, i des d'aquell any fins ara s'hi fan els popu­lars aplecs el pri­mer diu­menge de cada juny, com­me­mo­rant el Dia Mun­dial del Medi Ambi­ent.

Les sego­nes memòries de mossèn Dal­mau, sub­ti­tu­la­des Una lluita per sobre­viure amb dig­ni­tat (Icària, 2014), hau­rien de ser de lec­tura inde­fu­gi­ble, espe­ci­al­ment per als actu­als diri­gents sobi­ra­nis­tes. “En aquells anys no es podia ser lliure a casa nos­tra, ni des del punt de vista soci­o­polític ni religiós. Vist des d'avui pot­ser alguns dels epi­so­dis que hi expo­saré poden sem­blar que són pro­pis d'un sai­net o una pel·lícula còmica ita­li­ana, però ales­ho­res no ho eren en abso­lut”, en diu el mossèn en uns mots pre­li­mi­nars al lli­bre.

Si un dia tenim estat propi i la cons­ti­tució d'aquest el defi­neix com a “lliure, sobirà, democràtic, social i ecològic”, es deurà també a patri­o­tes com mossèn Dal­mau que van enten­dre que la defensa de la nos­tra cul­tura i la nos­tra llen­gua va estre­ta­ment lli­gada a la defensa del ter­ri­tori, els pai­sat­ges i els recur­sos natu­rals.