Caminar en cercles

Cada cop més gent compta les pas­ses amb aques­tes noves pol­se­res electròniques. L'enginy, diuen els que ho por­ten, és una mera­ve­lla: encara que no sàpigues exac­ta­ment el recor­re­gut que fas, amb qui, ni què faràs en arri­bar, motiva a cami­nar cada dia una mica més lluny. Com en la política cata­lana, vaja.

Però hi ha una cosa que no em con­venç. No entenc que l'apa­rell pugui comp­tar igual les pas­ses que faig quan m'aixeco del sofà, tra­vesso el men­ja­dor i vaig a la cuina a bus­car una cer­vesa, que les pas­ses que vaig fer de mati­nada per un pas­sadís d'hos­pi­tal amb la meva filla aca­bada de néixer als braços. No és el mateix. Aquí la tec­no­lo­gia és dogmàtica i s'equi­voca. Miro enrere i veig que els moments més impor­tants de la vida estan pro­ta­go­nit­zats per cami­na­des sin­gu­lars que no es poden reduir a una xifra en una pol­sera: les pas­ses de nen per fer l'última abraçada a l'avi, les pas­ses ner­vi­o­ses en un pati d'ins­ti­tut cap a una can­di­data a pri­mer amor, les pas­ses d'una inconsciència ado­ra­ble amb els com­panys d'estu­dis Toni Cru­a­nyes, Gemma Casa­majó i Teresa Pallisé per una avin­guda fan­tas­mal de pisos buits i cadavèrics de Sara­jevo, cre­uant fron­tera cap al dis­tricte serbi sabent que en aquell pas encara hi havia hagut algun tret esporàdic. Pas­ses cap als som­nis i el futur, i pas­ses cap a l'error i la frus­tració: una pol­sera no hau­ria de comp­tar-les com les altres, com no es pot comp­tar una votació de pres­su­pos­tos en plena rup­tura amb l'Estat com si fos­sin pres­su­pos­tos del pujo­lisme.

Fa uns dies es van com­plir 90 anys del nai­xe­ment de Paco Can­del. Un dia, per entre­vis­tar-lo, vaig voler por­tar-lo a pas­se­jar al barri de Donde la ciu­dad cam­bia de nom­bre. Em va sor­pren­dre que em digués que feia molts anys que no hi anava, però hi va acce­dir. Vam cami­nar molt. I vaig enten­dre per què no hi anava. Alguns fills i néts de la gent que ell havia retra­tat en les seves misèries i feble­ses, i gràcies a les quals mig país va des­co­brir una rea­li­tat que pre­fe­ria igno­rar, el van reconèixer i li van dir de tot menys bonic. Tot i les pas­ses del temps, aque­lles històries retor­na­ven com un bume­rang. Vaig apren­dre dues lliçons: no posar mai per­so­nes reals en una ficció, i que, per molt que cami­nem i mol­tes pas­ses que comp­tem, sem­pre hi ha el risc d'aca­bar cami­nant en cer­cles. Com en la política cata­lana.