El món de la inspecció bancària

Aques­tes dar­re­res set­ma­nes hem assis­tit a un epi­sodi més cara al dete­ri­o­ra­ment del pres­tigi de la ins­ti­tució super­vi­sora de les enti­tats finan­ce­res espa­nyo­les. Aquest cop l'arma llancívola ha sigut de nou una carta de l'asso­ci­ació pro­fes­si­o­nal que agrupa entorn de la mei­tat dels ins­pec­tors del Banc d'Espa­nya. Unes quei­xes que, com les ante­ri­ors, arri­ben a alguns mit­jans quasi tan aviat com arri­ben als seus asso­ci­ats i als res­pon­sa­bles de l'enti­tat, fet que no resis­teix una exigència mínima de lle­ial­tat i que molt poques empre­ses nor­mals per­me­trien. Ado­bat tot això per alguns mit­jans que les mag­ni­fi­quen, fa que la ins­ti­tució sem­bli no merèixer ja un mínim res­pecte: és la síndrome del vidre tren­cat. Tren­cat un cop, si no es repara amb rapi­desa, és més pro­ba­ble que molts altres s'atre­vei­xin a tren­car-ne més.

Vol­dria aquí argu­men­tar que la pedra llançada per l'asso­ci­ació és injusta, i s'afe­geix a un com­por­ta­ment que en una altra situ­ació merei­xe­ria una res­posta més con­tun­dent. I si no la té, pot ser prova de les debi­li­tats pròpies que la rea­li­tat apa­renta abo­nar. Al rere­fons de les quei­xes es tro­ben uns ins­pec­tors que vol­drien que les seves deci­si­ons fos­sin com les dels ins­pec­tors o dels inter­ven­tors, alts fun­ci­o­na­ris, que amb les seves actu­a­ci­ons aixe­quen l'acta que tanca pro­ce­di­ments i obre la via admi­nis­tra­tiva. A mi em sem­bla­ria un dis­ba­rat que algú en un tema tan com­plex i inter­dis­ci­pli­nari com és la super­visió d'un banc pogués con­cloure indi­vi­du­al­ment i amb noto­ri­e­tat pública una decisió d'aquesta mena, la qual podria posar en risc sistèmic una enti­tat. Això no és un risc menor, vista la vari­e­tat de conei­xe­ments i pers­pec­ti­ves entre els molts ins­pec­tors que tre­ba­llen al Banc. Sí que és nor­mal que, com a emple­ats i no fun­ci­o­na­ris (i així és la seva millor retri­bució), ana­lit­zin els con­tin­guts en els seus grups d'acord amb l'orga­ni­grama de l'orga­nit­zació, i fent-ne una con­si­de­ració con­junta de cara a inte­grar-ne totes les valo­ra­ci­ons res­pecte al tema.

Podria hom pen­sar que la queixa compta amb el con­tra­fac­tual d'una actu­ació pas­sada en la qual cer­ta­ment la ins­pecció i els seus res­pon­sa­bles no han (hem) estat a l'altura del tsu­nami que ens ha vin­gut al damunt. Però això no abona a hores d'ara qual­se­vol mena d'alter­na­tiva.

Sense entrar en més detalls, estem davant un món que es mor (el de la super­visió naci­o­nal) i en què els afec­tats (ins­pec­tors que es sen­ten per­ju­di­cats) es dis­fres­sen amb ban­de­res naci­o­nals per demos­trar la supe­ri­o­ri­tat de la traça super­vi­sora pròpia. Quanta resistència al canvi! És sovint la reacció de cor­po­ra­ci­ons que mai no volen cedir poder ni per amunt (Europa) ni per avall (comu­ni­tats o nous estats). Agradi o no, vàrem deci­dir trans­fe­rir la vigilància bancària al Meca­nisme Únic de Super­visió (SSM), de manera que no és ja pos­si­ble apar­tar-se de les regles deci­di­des a Frank­furt. Però a més, aquesta meto­do­lo­gia té molts aspec­tes posi­tius i inno­va­dors res­pecte al que hem fet a Espa­nya fins fa poc, que no ha sigut pre­ci­sa­ment per a tirar coets.

Crec que els nos­tres ins­pec­tors naci­o­nals, veient el coman­da­ment pro­vi­nent del BCE i l'Auto­ri­tat Bancària Euro­pea, així com també uns nous ins­pec­tors que han gua­nyat opo­si­ci­ons a Frank­furt amb retri­bu­ci­ons supe­ri­ors a les seves, s'han anco­rat en un pas­sat gloriós, altra­ment de fet poc subs­tan­ci­a­ble a la vista dels resul­tats de la nos­tra super­visió. És veri­tat que encara hi ha pro­ble­mes d'encaix de l'SSM i els super­vi­sors locals, a Espa­nya i per tot arreu. Així és, però, la cons­trucció euro­pea. En tot cas, la solució no és mun­tar una super­visió paral·lela i enfron­tada a Frank­furt. La rea­li­tat ha mutat i alguns no es volen donar per assa­ben­tats. Per­den amb el canvi els tècnics que ins­pec­ci­o­na­ven micro i asis­temàtica­ment les enti­tats, i els polítics qui exer­cien la línia de influència horit­zon­tal, gover­na­men­tal. Gua­nyen els ali­ne­ats a la línia ver­ti­cal, més tècnica i homo­lo­ga­ble de la super­visió euro­pea i a les deci­si­ons col·legi­als con­jun­tes. L'estat de coses nou crec jo que així no pot fer que el futur vagi sinó a millor. Llàstima que en aquest intent de resistència es miri poc prim per part d'alguns, con­tra­ris als can­vis, a l'hora d'ins­tru­men­ta­lit­zar mit­jans que si convé encara mal­me­ten més la ja prou precària inde­pendència i repu­tació de l'orga­nisme super­vi­sor.