Xancletes apàtrides

La van des­co­brir angle­sos i ale­manys i en pocs anys va dei­xar de ser un poble de bar­ques a la platja i fàbrica tèxtil a la car­re­tera per pas­sar a ser gover­nada per una munió d'hotels cres­cuts de forma més aviat desor­de­nada a banda i banda de la riera. La Cale­lla que vaig conèixer fa trenta anys ja era lla­vors un destí turístic con­so­li­dat i esgo­tat, amb un car­rer comer­cial ple de boti­gues de samar­re­tes i tova­llo­les amb toros estam­pats i bars de fla­menco show on una cam­brera d'Hos­tal­ric dis­fres­sada de bai­la­ora sevi­llana ser­via copes de gelat de nata i madui­xes amb un ale­many pre­cari però fun­ci­o­nal. Les boti­gues de records ofe­rien figu­re­tes de tore­ros i bar­rets mexi­cans de dife­rents mides. Alguns locals ja es posa­ven les mans al cap per la imatge de pro­vin­ci­a­nisme caspós que ofe­ria de nosal­tres matei­xos aquell mar­xan­datge espa­nyo­lit­zat. Però, ben mirat, si aquells angle­sos i ale­manys hagues­sin sabut que dar­rere d'aque­lla ves­ti­menta de toros, tore­ros i bai­la­o­ras hi havia uns cata­lans que en la seva punye­tera vida mai havien anat a una cor­rida i que tre­ien un gran negoci d'aquell engany, encara els resul­taríem més dig­nes d'admi­rar.

Ara la glo­ba­lit­zació ha trans­for­mat les boti­gues de sou­ve­nirs, ha escom­brat la tau­romàquia i les sevi­lla­nes i les ha subs­tituït per pen­jolls i samar­re­tes de dis­seny d'un vague i des­co­ne­gut ori­gen indi­ge­nista i els cam­brers apro­fi­ten els mesos d'hivern per fer cur­sos de tatu­a­dors de lle­tres japo­ne­ses i per apren­dre noci­ons d'holandès i rus a l'Escola Ofi­cial d'Idi­o­mes. Una gran este­lada pre­si­deix la rotonda d'entrada al muni­cipi.

Aquells angle­sos i ale­manys que fa dècades sim­bo­lit­za­ven l'entrada de la moder­ni­tat euro­pea a les nos­tres plat­ges ara són en plena crisi del Bre­xit: un ram­pell d'iden­ti­tat ha por­tat els angle­sos a tro­bar l'escletxa per on allu­nyar-se de la influència dels ale­manys i altres estran­ge­ries, i aquests ale­manys fa temps que miren amb des­con­fiança els països que van pujar al carro de la UE com a con­su­mi­dors i que ara no només han dei­xat de con­su­mir tant sinó que con­ti­nuen recla­mant i gas­tant com si cre­gues­sin que són rics. Enmig d'aquesta crisi d'iden­ti­tat i xovi­nisme euro­peu, l'espe­rit de la Cale­lla des­cre­guda i comer­ci­al­ment hipòcrita és segu­ra­ment un petit oasi apàtrida, el regne tri­om­fa­dor de banya­dors, pells cre­ma­des i xan­cle­tes des­pre­o­cu­pa­des.