Keep calm
Àvies
Aquella àvia, ara que és a tocar dels noranta, ha pres decisions importants de cara al futur: està tan avorrida de la programació de la tele, dels culebrots i dels reality shows, de tot allò que s'empassava dia rere dia i durant tants anys, que s'ha passat a la política. Ha entès que la política és espectacle i entreteniment, comèdia i gestualitat, i, ni que sigui per variar, la bona dona em fa saber que ja no mira “novel·les”, que només mira “la política”. Aquí hi troba protagonistes, embolics, traïcions, passions, mentides, ambicions i desenganys. Ara sap llegir la política com una novel·la o com una pel·lícula. La seva mirada no és la cínica dels guionistes de House of cards; ella s'ho mira més aviat com una sèrie veneçolana, i potser hi toca més. La veig molt enfadada amb en Rajoy: “Guaita com li dóna la mà ara a aquest xicot tan ben plantat dels socialistes! ¿I no vas veure amb quins somriures i encaixades va rebre el jovenet de la cua (que jo el trobo molt bon noi, eh) i fa quatre dies que deia que era el dimoni? Un que em fa patir és el de Ciutadans (la noia, no, que és molt ben posada), vull dir aquell guapet que li diuen Rivera. Què li passa que no pot tenir mai les mans quietes? No sé, no sé...” El que li cau molt bé és “aquest noi de Girona que ara mana”, però aquí també ha notat que el guionista de la sèrie n'està preparant alguna perquè, si no, com s'entén, diu, que sempre surti amb aquell en Mas al costat, si ja s'havia retirat. Si li explico que una cosa és el partit i una altra el govern, em diu que no la maregi perquè és ben clar que tots són de la mateixa obra.
Naturalment aquests dies està molt interessada a saber qui manarà a Espanya, no sigui que ens treguin la pensió als pobres vells que no tenim res més. I així va avançant, de capítol en capítol. Com que la veig tant al cas, li pregunto pel Brexit. “Quina banda, aquests polítics anglesos: quan han fet votar al poble el que predicaven, ara ja no se'n volen cuidar i pleguen!” Continuarà.
