Tribuna
Val la pena
La preocupació per la seguretat i per la possibilitat de nous i imminents atemptats terroristes ha substituït en protagonisme a Europa el debat sobre la crisi humanitària dels refugiats. En tan sols uns pocs mesos les portades dels diaris han passat d'estar plenes de fotografies amb el rostre de la desesperació i d'històries humanes sobre el drama dels que han hagut de fugir de casa seva, a mostrar-nos els efectes del terror i a explicar-nos amb tot detall les investigacions policials sobre les difícilment comprensibles motivacions dels terroristes.
Ningú que no vulgui ser acusat de xenòfob, intransigent i radical diu avui en veu alta que hi hagi cap relació entre l'entrada massiva d'immigrants a Europa i l'increment del terrorisme islamista. L'últim a fer-ho va ser l'arquebisbe de València, monsenyor Cañizares, que va advertir de l'arribada d'un cavall de Troia dins de la societat europea. El van fer rectificar. Però els que arriben a les mateixes conclusions, i no estan sotmesos a una jerarquia, no troben ni en el silenci ni en el discurs políticament correcte un argument per fer-los canviar d'opinió.
França i Alemanya estan sent colpejades repetidament pel terrorisme islamista les darreres setmanes. Els francesos viuen amb perplexitat el fracàs de l'aposta per una societat multicultural. Les tensions del l'enfonsament del model ja van tenir una violenta manifestació l'hivern del 2005 als barris d'immigrants de les principals ciutats amb greus incidents al carrer. Es calcula que més d'un miler de francesos nascuts a les banlieues han anat a lluitar els últims anys a les files d'Al Qaida i de l'ISIS. La immensa majoria dels combatents que van al front i dels terroristes que han decidit actuar a França han estat formats al sistema educatiu francès i en el marc dels valors republicans. Tot i les crides a no deixar que les tensions esquerdin encara més la convivència i a la unitat interna, el primer ministre, Manuel Valls, ja va haver d'aguantar una escridassada quan va visitar el lloc de l'atemptat de Niça. Mentrestant el Front Nacional no amaga les seves intencions de convertir aquesta qüestió en un tema central de la seva campanya cap a les presidencials.
Si a França és el model d'integració el que està en qüestió, a Alemanya és la política d'immigració la que enfronta, per un motiu o per un altre, la cancellera Angela Merkel amb gairebé tothom. Cal recordar que Merkel va ser tan contundent a l'hora de demanar una política europea comuna per evitar una entrada incontrolada de refugiats com per oferir a tots els nouvinguts els recursos i serveis necessaris per tal que tinguin una vida digna a Alemanya. Els alemanys viuen amb indignació que tres dels autors dels últims atacs mortals estaven precisament a territori alemany com a refugiats. Enmig d'un rebuig cada cop més gran s'ha començat a discutir sobre la necessitat de modificar les condicions d'asil per poder expulsar tots aquells que hagin comès alguna falta.
L'origen i les condicions de la immigració a Europa, sobretot la més recent, obliga a un estudi i un debat per extreure conclusions i aplicar experiències. Però mentre això es fa, s'han de donar respostes immediates a problemes quotidians. L'increment de les mesures i els protocols de seguretat són necessaris i també efectius però insuficients. François Hollande insisteix en la idea que estem en guerra i promet fer tot el que estigui dins de la llei, però sense aclarir si pensa establir un estat d'excepcionalitat. Aquesta és una idea que pot servir per fer front a un enemic exterior, però el conflicte al qual hem de fer front el tenim ja dins de la nostra pròpia societat. L'objectiu dels terroristes és fer saltar pels aires el nostre model basat en el pacte de ciutadania i la millor manera de donar-los resposta és actualitzar-lo i enfortir-lo. No hi ha d'haver línies per separar els de dins i els de fora, els que pensen d'una manera o d'una altra ni els que professen diferents religions, perquè això seria una manera de fer faltar el propi model de valors, però sí una exigència absoluta de fidelitat al pacte de convivència. I no pot haver ni millors prescriptors ni millors garants del seu compliment que tots nosaltres, sempre que estiguem convençuts que defensem un model que val la pena preservar perquè és millor que qualsevol altre.
