Val la pena

La pre­o­cu­pació per la segu­re­tat i per la pos­si­bi­li­tat de nous i immi­nents atemp­tats ter­ro­ris­tes ha subs­tituït en pro­ta­go­nisme a Europa el debat sobre la crisi huma­nitària dels refu­gi­ats. En tan sols uns pocs mesos les por­ta­des dels dia­ris han pas­sat d'estar ple­nes de foto­gra­fies amb el ros­tre de la des­es­pe­ració i d'històries huma­nes sobre el drama dels que han hagut de fugir de casa seva, a mos­trar-nos els efec­tes del ter­ror i a expli­car-nos amb tot detall les inves­ti­ga­ci­ons poli­ci­als sobre les difícil­ment com­pren­si­bles moti­va­ci­ons dels ter­ro­ris­tes.

Ningú que no vul­gui ser acu­sat de xenòfob, intran­si­gent i radi­cal diu avui en veu alta que hi hagi cap relació entre l'entrada mas­siva d'immi­grants a Europa i l'incre­ment del ter­ro­risme isla­mista. L'últim a fer-ho va ser l'arque­bisbe de València, mon­se­nyor Cañiza­res, que va adver­tir de l'arri­bada d'un cavall de Troia dins de la soci­e­tat euro­pea. El van fer rec­ti­fi­car. Però els que arri­ben a les matei­xes con­clu­si­ons, i no estan sot­me­sos a una jerar­quia, no tro­ben ni en el silenci ni en el dis­curs política­ment cor­recte un argu­ment per fer-los can­viar d'opinió.

França i Ale­ma­nya estan sent col­pe­ja­des repe­ti­da­ment pel ter­ro­risme isla­mista les dar­re­res set­ma­nes. Els fran­ce­sos viuen amb per­ple­xi­tat el fracàs de l'aposta per una soci­e­tat mul­ti­cul­tu­ral. Les ten­si­ons del l'enfon­sa­ment del model ja van tenir una vio­lenta mani­fes­tació l'hivern del 2005 als bar­ris d'immi­grants de les prin­ci­pals ciu­tats amb greus inci­dents al car­rer. Es cal­cula que més d'un miler de fran­ce­sos nas­cuts a les ban­li­e­ues han anat a llui­tar els últims anys a les files d'Al Qaida i de l'ISIS. La immensa majo­ria dels com­ba­tents que van al front i dels ter­ro­ris­tes que han deci­dit actuar a França han estat for­mats al sis­tema edu­ca­tiu francès i en el marc dels valors repu­bli­cans. Tot i les cri­des a no dei­xar que les ten­si­ons esquer­din encara més la con­vivència i a la uni­tat interna, el pri­mer minis­tre, Manuel Valls, ja va haver d'aguan­tar una escri­das­sada quan va visi­tar el lloc de l'atemp­tat de Niça. Men­tres­tant el Front Naci­o­nal no amaga les seves inten­ci­ons de con­ver­tir aquesta qüestió en un tema cen­tral de la seva cam­pa­nya cap a les pre­si­den­ci­als.

Si a França és el model d'inte­gració el que està en qüestió, a Ale­ma­nya és la política d'immi­gració la que enfronta, per un motiu o per un altre, la can­ce­llera Angela Merkel amb gai­rebé tot­hom. Cal recor­dar que Merkel va ser tan con­tun­dent a l'hora de dema­nar una política euro­pea comuna per evi­tar una entrada incon­tro­lada de refu­gi­ats com per ofe­rir a tots els nou­vin­guts els recur­sos i ser­veis neces­sa­ris per tal que tin­guin una vida digna a Ale­ma­nya. Els ale­manys viuen amb indig­nació que tres dels autors dels últims atacs mor­tals esta­ven pre­ci­sa­ment a ter­ri­tori ale­many com a refu­gi­ats. Enmig d'un rebuig cada cop més gran s'ha començat a dis­cu­tir sobre la neces­si­tat de modi­fi­car les con­di­ci­ons d'asil per poder expul­sar tots aquells que hagin comès alguna falta.

L'ori­gen i les con­di­ci­ons de la immi­gració a Europa, sobre­tot la més recent, obliga a un estudi i un debat per extreure con­clu­si­ons i apli­car experiències. Però men­tre això es fa, s'han de donar res­pos­tes imme­di­a­tes a pro­ble­mes quo­ti­di­ans. L'incre­ment de les mesu­res i els pro­to­cols de segu­re­tat són neces­sa­ris i també efec­tius però insu­fi­ci­ents. François Hollande insis­teix en la idea que estem en guerra i pro­met fer tot el que esti­gui dins de la llei, però sense acla­rir si pensa esta­blir un estat d'excep­ci­o­na­li­tat. Aquesta és una idea que pot ser­vir per fer front a un ene­mic exte­rior, però el con­flicte al qual hem de fer front el tenim ja dins de la nos­tra pròpia soci­e­tat. L'objec­tiu dels ter­ro­ris­tes és fer sal­tar pels aires el nos­tre model basat en el pacte de ciu­ta­da­nia i la millor manera de donar-los res­posta és actu­a­lit­zar-lo i enfor­tir-lo. No hi ha d'haver línies per sepa­rar els de dins i els de fora, els que pen­sen d'una manera o d'una altra ni els que pro­fes­sen dife­rents reli­gi­ons, perquè això seria una manera de fer fal­tar el propi model de valors, però sí una exigència abso­luta de fide­li­tat al pacte de con­vivència. I no pot haver ni millors pres­crip­tors ni millors garants del seu com­pli­ment que tots nosal­tres, sem­pre que esti­guem con­vençuts que defen­sem un model que val la pena pre­ser­var perquè és millor que qual­se­vol altre.