Ratafies de Farners

Què els diré jo (més ben dit: Mossèn Cinto) que vostès no sàpiguen! Tot va començar amb aquells tres bis­bes que havien de rati­fi­car un acord i van sege­llar el docu­ment amb la sig­na­tura i un glo­pet del licor des­co­ne­gut que els havia ofert el maso­ver: “Rata fiat”, au, queda fir­mat. Aquests dies les rata­fies colo­men­ques ja es tro­ben al final de la mace­ració. Les nous colli­des entre Sant Joan i Sant Pere han imprès caràcter a l'anís apàtrida i les her­bes li han anat tras­pas­sant els colors de la ban­dera far­ne­senca: verd dels nos­tres bos­cos, blanc de les nos­tres espe­ran­ces i un groc que espe­rem que no sigui el de cap cir­rosi. Aviat les mares i les àvies des­ta­pa­ran els reci­pi­ents. Després, amb paciència, fil­tra­ran els comen­ta­ris, objec­ci­ons i sug­ge­ri­ments d'aquells que sem­pre hi ente­nen més, per bé que no hagin sor­tit ni un ves­pre al balcó per vet­llar si tot anava bé a sol i serena. La festa de la rata­fia colo­menca: alquímia d'estar per casa, lec­tu­res de Patu­fet i des­a­fi­a­ments que aca­ben com les cur­ses de cai­xes amb coi­xi­nets de la festa major: un gua­nya i tots els altres per­den, però l'impor­tant són les rebol­ca­des que fan riure. No hau­ria de ser res més que això perquè aquí es con­cen­tra la savi­esa i l'auto­go­vern del poble. Tan­ma­teix, la dèria inter­ven­ci­o­nista dels polítics pot aca­bar des­na­tu­ra­lit­zant-la. El ple muni­ci­pal de juliol va apro­var per una­ni­mi­tat una Orde­nança regu­la­dora de la Fira de la Rata­fia que ho pre­veu tot: data, hora­ris, emplaçaments, sol·lici­tuds d'ins­tal·lació de parada, fal­tes greus, fal­tes lleus, san­ci­ons i la seva gra­du­ació ate­nent a la rein­cidència i inten­ci­o­na­li­tat (no sé per què, però trac­tant-se de rata­fia, m'hau­ria esti­mat més el terme con­tumàcia...) i també, és clar, l'òrgan com­pe­tent per deci­dir tot això, que no són les àvies ni cap con­sell de beve­dors amb la nàpia tirant a ver­me­lla.

No dubto de la bona intenció dels nos­tres edils. Em fa por, però, que amb la mania de regla­men­tar-ho tot no aca­bem car­re­gant-nos l'espon­taneïtat d'una gent que fa trenta-cinc anys va empes­car-se això de con­fron­tar rata­fies per tenir l'excusa de tas­tar-les totes. Ver­da­guer diu que la cosa va néixer xer­ri­cant sense cal­dre després d'apro­var un acord. Vigila que no acabi morint per haver apro­vat un acord, sense cal­dre, abans de la xer­ri­cada...